(per encàrrec de la Joana, de retruc de l'Onix)Moulin Galette
Santiago Rusiñol ( 1890 – 1891)
Mai el fred s’havia concentrat sota la seva gavardina com ho feia avui. Feia hores que intentava saber quan de temps portava assegut allà, pràcticament immòbil. Jugava mecànicament amb el fang que la humitat havia format sota els seus peus. Respirava. Potser era l’única cosa que li feia tenir consciència de ser viu. Perquè els seus pensaments, la seva petita ànima, es dispersaven dissolts amb el pas de les hores, es recargolaven entre les branques dels arbres, s’esmicolaven lentament amb el frec constant i llunyà del molí. Els seus ulls només coneixien aquell camí, que recorrien incansables, entre les seves mans buides i el banc de l’altra banda de la taula. No havia estat mai amant dels laments i ara es trobava dialogant cara a cara amb la nostàlgia. Aquell havia estat el seu petit racó durant tota una primavera i un estiu. Encara la veia davant seu, acaronant-lo amb les mans tèbies. Recolzava el cap contra la soca de l’arbre convidant a les formigues a passejar pels seus cabells rojos i somreia. El mirava amb els ulls serens i somreia sense reserves, sense límits, envoltant-la a ella, omplint-lo a ell. Jugaven a recórrer-se els palmells amb la punta dels dits i feien projectes. Tot era tan inspirador... Devoraven la vida. Construïen horitzons sencers. Es miraven i sabien que res podia espatllar aquella força, pràcticament màgica. Res, res, ... Anava repetint per si mateix. Cada tarda, des que la tardor va arribar, s’asseia en aquest banc a preguntar-li a la fusta podrida de la taula per què l’estiu s’havia acabat. Simplement no s’ho podia creure. No podia. Atemptava contra tantes coses que ell sempre havia cregut, que havien conformat els pilars dels seus sentits i els seus sentiments, que simplement no podia. Sense avisar, el sol es va anar cansant de sortir i una tarda els seus llavis van deixar de somriure. L’hivern va sortir de la seva boca amb un fil de veu. Una sola paraula, contundent, és tot el que va quedar d’ella. Després de tantes tardes d’olors desbordades damunt dels seus cossos, després de tants somnis escrits a quatre mans, després de tot, la por i l’oblit havien guanyat la partida. Després de tot, només butxaques plenes de records i una sola paraula. Adéu.
