Postres

Una cosa aprendí, hijo. Ahora, aún no puedo hacer que lo entiendas. Además va en contra de todo lo que he intentado enseñarte.

Pero si algún día te apetece el postre antes de comer, aunque ese día haya sushi y siga encantándote, aunque te prometan el postre incluido, exponiendo su dulzura a un metro de ti con plato de porcelana y cucharilla fina... Salta por encima de la mesa y sorbe el postre directamente, sin medida. Ensúciate. Disfrútalo como si fuese el último pedacito de chocolate con sal y aceite, el melocotón prohibido pelado y cortadito, la última miga crujiente de galleta de jengibre, la tatin caliente con helado de avellana derritiéndose, como se extingue el hielo de los polos. 

Nunca, nunca (escúchame!) nunca des por hecho que hay tiempo para todo. Hay postres que no llegan, que resbalan de las manos del camarero al suelo, que se agotan, y que después de llenar tu pensamiento de saliva nunca vuelven a estar en la carta.

De quin color...

De quin color s'incendien els teus ulls per recargolar la direcció de qualsevol dels meus rumbs? Com has existit des del no-res? Sé que no podràs entendre la meva bogeria per tu fins d'aquí 30 anys, si mai l'entens. Potser en algun moment creuràs saber que t'estimo, però no podràs ni esbossar què és el que m'omple el pit quan et miro, quan et penso, quan t'enyoro. 

Encara estic aprenent a desplaçar el meu centre de gravetat, ho reconec. No m'ho tinguis en compte si un dia sents l'olor de la nostàlgia en la meva ombra. Sé que tampoc podràs creure mai que jo també vaig ser com tu ets ara: infant, adolescent, jove. Mai creuràs, ni possiblement t'explicaré, els camins de copes excessives, de fum i calces molles, d'esgarrapades a l'esquena, d'ascensors entel•lats, de taques de pintallavis a l'escrot. No sé si sabrem recórrer els camins del respecte, l'autoritat i l'amor en un odre correcte, si és que aquest ordre existeix.

En el fons, sincerament, no sé absolutament res! Només que si mai cal escollir entre ferir-te una ungla o tallar-me un braç, tindràs un pare que, quan et deixis, t'haurà d'abraçar envoltant-te amb les cames.

Polvo en el aire

Si esa sala de servidores reformada a office hubiese tenido hilo musical sin duda nos habríamos reído mil veces de lo anacrónico de la tecnología que pondría banda sonora a esta pincelada de relato. Pero si lo hubiese tenido, sin duda habría sido Quique González con su manera tan chulapa de cantar como con la resaca que produce lamerse demasiado las heridas. En el aire, por no intentar poner orden con listas (sobre la mesa, bajo la mesa, en ese almacén, en la piscina, la ducha, el coche, el mar,...), por no dejarme ninguna de las posibilidades que la exquisita entropía permite.

Polvo de estrellas según Drexler, suspendido en el aire, estrella fugaz, foco de luz,... Un frágil equilibrio que compone este cosmos que empezó antes de existir y ahora se posa sobre mi piel como la prueba cuel del recorrido que tus dedos y tu lengua no hicieron. Polvo que se filtra por mis poros con el agua de la ducha que empieza a caer, llenandóme la mente, embriagándome el sentido, inflamándome la sangre.

Galtes de vedella al vi negre

Has cuinat mai galtes de vedella per a 6 persones? 

Coneixes la il·lusió dels preparatius d'una festa gran? Encarregar la carn a la botiga de menuts, comprar les verdures (àpit, fonoll, les dues coses?), el vi (ni massa bo ni massa dolent), les herbes aromàtiques (farigola, sàlvia, romaní, canyella?)... 6 hores de foc lent, colador xinès, dos dies a la nevera, al costat del cava... 

Coneixes la sensació de treure els plats després del vermut i esperar que la tastin? Pots sentir ara mateix aquell moment suspès a l'aire? Recordes què se sent quan després de la remor de forquilles i salivera esclaten somriures? T'has sentit mai alquimista, camell de plaers, dealer de festivals, guspira de l'alegria? Jo sí.

Has estat mai assegut amb una torrada de pa amb tomàquet i anxova de l'Escala a una mà, i un vermut negre a l'altra i, de sobte, has sentit olor d'enganxat, de socarrim, de cremat? Has vist sortir el fum per una escletxa de la porta de la cuina? Jo també.

I de les dues situacions, la que mai puc oblidar és la segona. 

Com ho fas per fugir de l'obsessió de les coses que haguéssis pogut evitar? 1 minut, una escopinya i una oliva menys, posar el gel després, parar el foc i escalfar més tard, tranquilament, mentre obrim el cava,... Mil opcions! 

Però la galta s'ha enganxat. I mai sabré com hagués estat la festa sense jo mateix flagelant-me mentre els convidats, que ja han desistit d'intentar animar-me, tornen a beure.

Cosmos

Hay besos que nacen para no ser dados. Dados trucados para perder siempre. Siempres pronunciados para sonar como nunca.

Como tu nuca (comiéndose la N sin pena y demasiada gloria) gobernando mi cuerpo, empezando fuegos artificiales que no conseguimos ni encender ni sofocar.

Virus como bombas nucleares, viernes y 13, grillos como bofetadas a mano abierta. Vodeviles de mediodía, incendios regados con Recaredo en caminos imposibles, vestidos infranqueables. Tu boca, tu boca y tardes-noches-madrugadas-mañanas-mediodías-tardes ardiendo por dentro, sudando el olor de tu sexo por cada poro.

Por o para ti se retuercen las ramas de los mismos árboles que rezuman frutos exhuberantes. Antes de ti el cosmos estaba tranquilo. Y lo peor es que ahora se ha conjurado contra la intersección de nuestros universos. Quizá irreversiblemente paralelos.

(o no): arráncame la ropa de una vez!

Habla del silencio...

Habla de tus ojos clavados en mi silla vacía. Habla de luces intermitentes que sustituyen vibraciones que reemplazan timbres que anticipan voces que conjuran manos que desabrochan tu blusa de flores.

Habla de noches de vino y risas (rosas, rasas, rusas), limones, limas, menta, melocotones, luces de papel, velas, guitarras, cigarros, cubitos de hielo fundiéndose en tu boca. 

Habla del sólido vacío que dejan tras el último portazo las botellas descorchadas, las copas sucias de dedos y labios desatados, las carcajadas bajando la escalera, resbalando hasta el fondo de la calle.

Pero habla, sobretodo, del silencio. Del silencio no como una ausencia sino como la constatación de un pensamiento. Del silencio como mensaje. Del silencio como mi manera de ser tu aliento, tu duda, tu sudor. 

Entrando y saliendo de ti.

Saltando de puntillas por este abismo. 

De lunar en lunar.

Pavlov

Un LED subtil i blanc, discret, pausat però persistent. Lents flaixos com carícies estelars. Un anunci, una advertència, una conjunció electrònico-lumínico-sinàptico-perceptiva. La sublimació meticulosament espatarrant de la feina de centenars de cervells, milers de mans, milions d'anys d'evolució. Un LED s'encén i s'apaga, un missatge per llegir, una fiblada que recorre l'espinada i l'erecció. Com una extremitat de l'hipocamp, l'elasticitat del meus pantalons definint els límits del teu record, de la teva encesa presència.Tot en un, sense cap escletxa per un filtre de control. Repicant a les parets del crani: el-teu-nom, el-teu-nom, el-teu-nom.

Universos paralelos

Encara recordo la sensació de ser immortal, de no pensar ni per un instant que el temps és finit. Però després de dues o tres eternitats no sé ni intuïr com vaig passar d'aquell èter lisèrgic a aquesta realitat de copa de cava i platet de pernil.

Avui m'obsessiono amb una voracitat imprudent per totes aquelles desicions preses i no preses. De cap, una i altra vegada, contra les parets de les cases on hagués pogut viure. Els mitjons que m'hagués pogut posar. Tot allò que no estic fent mentre faig el que faig ara. La imminent i inexorable finitud de les coses bones: l'amenaça del darrer tall de pernil, de l'últim glop de cava ("Que la vida iba en serio...").

No ho amago, ho estic proclamant de fet, la meva realitat és la de qui sap que mama del privilegi i és tan egoista que voldria saber el gust d'altres mugrons. El que tem adonar-se, quan s'acabi el subministre, que no hi ha temps per saltar cap a les vides que ara ragen provocadores just davant meu.

Si, abans que el temps que em resti per desaparèixer em sembli de nou infinit, trobo el mecanisme per multiplicar-me en universos paral·lels seré Drexler segur en un d'ells. Faré vi al Priorat, a Chile, a la Provença, a les faldes de l'Etna, a Can Guix i a la Polinèsia francesa. I seré algú capaç de fer una llista inacabable de possibilitats, de vides que val la pena viure i qui les viu alhora.

Però t'ho adverteixo, si trobo el mecanisme, reservaré en cadascuna d'aquestes vides el temps i l'espai necessaris per recórrer les teves espatlles amb la punta dels dits. Per delir-me amb la caiguda lliure del teu vestidet negre, acariciant-te la pell fins als peus, amb l'acceleració que imposin les lleis del físic a cadascun dels universos...