Rèquiem per Porca Misèria

Hi ha moltes maneres de fer les coses. Tanmateix, em permetré la llibertat de simplificar-ho dient que les coses es poden fer bé o malament. Desconec la voluntat de la gent. Però em consta que voler fer les coses d'una manera determinada no implica necessàriament que així acabin sortint. La realitat és que, encara que les nostres àvies ens diguin el contrari, es jutgen els fets i no les intencions.

Per això ha arribat a emocionar-me veure com algú, no només a volgut fer una sèrie de televisió ben feta, sinó que a més ho ha aconseguit. Sobre gustos no hi ha normes i de ben segur que hi haurà qui no li hagi agradat Porca Misèria. No perdo de vista quins són els programes que tenen més audiència en aquest, el nostre país. El fet és que no em cal sentir-me ni soci d'una selecta minoria d'erudits ni recolzat per la contundent veritat de la majoria. Quan una cosa m'agrada, m'agrada!

M'agrada la naturalitat dels actors, la manera de tractar la imatge, les històries, els personatges, els guions, les cançons, ... M'agrada que algú es recordi dels investigadors. Potser algú s'haurà cregut que existim i que també som persones i no estrafolaris éssers despentinats, maltractadors d'animals i elaboradors de fum i líquids de colors. M'agrada que s'expliquin les coses sense voler donar lliçons, que es doni importància als detalls (que tenen importància!). Sí. M'agraden els plans curts d'unes mans adormides preparant cafè, les converses al lavabo d'una parella en que un es dutxa (evidentment nu!) i l'altra seu a la tassa. Reivindico el poder de les coses autèntiques!

No sé perquè han decidit acabar-la. Francament, crec que és la millor sèrie que ha emès mai TV3. Però s'ha acabat. I inclús això m'ha agradat, la manera en què la sèrie ha arribat al darrer capítol, sense estridències, sense forçar castells de foc. Aquesta ha estat una sèrie de personatges amb virtuds i defectes (humans) on al final no guanyen els bons i moren els dolents, simplement, perquè no hi havia bons ni dolents. A l'últim capítol els personatges no es tornen millors persones, no són boniques totes les històries d'amor ni tenen els pecadors una il·luminació moral que els condueix a salvar les seves ànimes. A l'últim capítol, les persones segueixen sent persones i viuen la vida tan bé com saben, com poden, com fem nosaltres.


Per això un rèquiem. Els trobaré a faltar.




PS: Què feu diumenge al vespre? Estic lliure. Truqueu-me si us plau!

Música Activa

Amaga el seu cos sota un jersey de llana gruixuda, donat, ample. Li sobra roba als pantalons. Es recull els cabells, castanys, amb un llapis Staedtler de punta vermella fent un nus per damunt del seu clatell, llarg, esvelt. Seu a terra, al meu costat, fluint i fruint amb el blues dels alumnes més avançats de l'escola. Fumem del meu tabac, bevem del seu vi. Somriu sense motius o potser perquè li'n sobren, com a mi, ara. No l'havia vist mai abans que els seus ulls de nit encesa m'assaltessin tot baixant les escales. En aquell pati, sota de l'únic llimoner que ha gossat ressistir l'assetjament immobiliari de Gràcia, he sabut el seu nom, el timbre de la seva veu, el tacte dels seus llavis en el meu rostre i l'expressió del seu gest després de besar-la.

Elisabeth. És professora de piano i llenguatge musical. Jo avui, com cada dijous, anava a classe però m'he trobat amb el Festival d'hivern. He tocat l'única peça que he après des que vaig a classe i ho he fet fatal. Hem parlat, ens hem escoltat, hem rigut. L'he estat observant tota la nit. Ella ho ha notat. Quan el vi ja abundava, li he tret el jersey amb la mirada i he omplert l'espai dels seus pantalons amb el desig ardent del meu cos. No sé si hem fet l'amor o hem follat salvatjament contra el troc del llimoner. És un luxe no tenir l'obligació de definir els contorns de la imaginació i la luxúria.

En dir-li adéufinsl'anyquevé la pell de l'esquena se m'eriçava. Just quan renunciava a millorar la bellesa de la vetllada i em cordava l'abric, m'ha agafat d'un braç i m'ha renyat fent-me l'ullet per voler marxar sense tornar a bessar-la. Ara que he desaprès a creure en contes de fades sé que els moments són fràgils i la màgia efímera. La nostra nit ha acabat així, amb dos petons i dues mirades clavant-se fondes. No sé si els seus batecs galopen després d'acomiadar-nos com fan els meus. No sé si ens tornarem a veure o, més ben dit, si ens tornarem a mirar com hem fet avui. Però sé (i aquesta és una certesa que ja no puc perdre) que avui he reviscut.

I també sé (tot sigui dit) que mataria per que ara estés dintre el meu llit esperant que acabi d'escriure el que ara escric pensant en ella.

Ja que avui toca parlar del cor...

Busco motius per a no

Allunyar-me pel camí que

T'esquiva a cops d'oblit.

Enyoro perquè he viscut

Grans nits de suor i rialles

On ara rius i sues tu, amic.

Fotografies

No diria res de nou si afirmés que sóc nostàlgic. Es tracta d'un exercici massoquista que consisteix en furgar ben fort sobre les ferides que el temps em va tancant. Suposo que veure'm trist per haver perdut coses que volia conservar d'una manera o altra m'agrada, m'ajuda a saber que estic viu, que aprecio el que he viscut. Col·lecciono nusos a l'estómac i nits en blanc que hagués pogut evitar simplement no obrint aquella carpeta de fotografies...

Intentava dir-me a mi mateix que encara no havia copiat tots els meus documents cap al nou PC perquè no havia trobat el moment. Però de fet apreciava l'amnesia del disc dur en blanc. Fa una estona he acabat de copiar tots aquests records digitals i els he repassat. M'ha fet sentir estrany veure com ara el criteri de classificació que em sembla més encertat és el cronològic. Les fotografies m'han semblat com estrats de la meva petiteta història vital. Unes divertides, altres bucòliques, altres ardents, sensurables, grotesques, típiques, especials o també borroses.

Aquest pont a Vilafranca ha estat també un cúmul de situacions ben estranyes. M'allargaria hores fent elogis a aquells ulls foscos (gitana!), a aquell coll suau d'olor de pruna, als somriures que m'assalten pel carrer quan ja donava la nit per perduda, o a aquells vinets (potser masses), a aquella veu tímida amiga d'una amiga que m'anima a "seguir així", a les tardes de vent, ... I sobretot (SOBRETOT!!!) als amics que estan allà quan hi han de ser, per fer-me l'ullet, escoltar-me o parlar-me, però especialment: per fotre el ruc com Déu mana!!!! (un petit exemple de fotogràfic).

Punts de vista

Punt de vista núm. 1: "Va ser la història d'amor més intensa que havia viscut fins llavors. Malgrat totes les tristeses i rencors que van venir després, mai podré treure'm del cap l'afinitat que hi havia entre les nostres ments, com ens miràvem, la màgia harmònica dels nostres cossos quan es trobaven... Ens vam estimar molt, potser massa amb tan poc temps. Però sempre vaig saber que ella no es treia del cap la seva anterior parella. Primer em va semblar normal (un no es desvincula d'algú amb qui ha compartit anys de la seva vida de cop). Durant molt temps afirmava que m'estimava però que necessitava aclarir-se... Més tard va saber dir-me que encara l'estimava. Aquest va ser l'únic, però poderós, motiu de les nostres anades i vingudes. Aquest va ser el motiu pel qual em va deixar i pel que ara afirma que ja no m'estima. Diuen que no es pot estimar a més d'una persona alhora. Llavors, a mi em va arribar a estimar mai? Vull pensar que sí."

Punt de vista núm. 2: "Vam estar que sí que no. Però no va funcionar perquè jo encara estimava la meva anterior parella."

No em malinterpreteu. No és un retret. És un elogi al temps i la fantàstica virtut de la perspectiva, que tot ho aclareix.

Potser l'amor és un narcòtic que no afecta per igual a tothom.

Potser la memòria és feta d'un material massa làbil i les paraules caduquen amb el temps.

Potser mai vam ser sincers. O potser mai vam voler creure el que ens deiem.

El fet és que passat el dol més rigurós, els punts de vista es van separant. Sense saber quin parla de la realitat, un veu aquell amor sense mesura com un sinònim d'ingenuïtat, d'estupidesa. Mentre el segon resta valor a la història, disminueix allò que havia jurat recordar. Segurament veient, amb certa vergonya, aquell amor com un sinònim d'assaig o potser d'errada.

Quant n'he après de tot plegat!! Anem pel món creient que hi ha una realitat i que nosaltres només l'observem. Com a molt som capaços d'assumir que tenim opinions diferents a la resta d'observadors. Però, pel que m'ha ensenyat la vida fins ara, hi ha tantes realitats com ulls que miren, tantes com cors que bateguen. Tantes històries d'amor com persones que les viuen.

Quasi de pel·lícula

Em resulta paradoxal situar aquest relat en una tarda de diumenge. En el meu cas, no acostumo a tenir els sentits gaire esmolats després dels excessos nocturns del dissabte. Però no m'agrada mentir per banalitats cronològiques d'aquest tipus. Jo, us sóc sincer, només menteixo per fer mal a la gent que estimo i per atribuir-me virtuts que no tinc. Odio la gent que usa la calúmnia frívolament!

Era una tarda de diumenge i el 74 anava mig buit i tard, com sempre. En la cara de la gent es reflexava aquella mescla de tristesa i indignació que produeix el maleït canvi horari. La nit s'havia precipitat ben just passades les 6. Jo m'instruia en el noble art de no pensar en res tot mirant per la finestra, amb el cap contra el vidre. Sempre m'han sorprès els estranys mecanismes que desperten els nostres sentits. Especialment aquells que s'escapen de la raó. El fet és que vaig notar la seva mirada darrera meu. No sé a quina parada havia pujat, però em mirava. La seva delicada bellesa em va fer pensar que el pas dels seu ulls era casual. Però vaig seguir observant-la, cada cop menys dissimuladament. Una noia guapa, desconeguda, em mirava i responia a la meva mirada amb un somriure tímid, encantador. És irracional la por a fer el ridícul davant de qui no ens coneix. Però en el meu cas aquesta por i les dues maletes plenes de roba d'hivern que arrossegava van ser motiu i excusa suficients per no parlar amb ella.

Va baixar de l'autobús dues parades abans de la meva. Ara em dic a mi mateix que si hagués baixat a la meva parada l'hagués convidat a prendre cafè. M'hagués agradat seure, per exemple al Canigó, i seguir mirant-nos d'aquella manera... Però segurament m'enganyo. Si hagués baixat a la meva parada a tot estirar hagués reunit el valor per a dir-li adéu. El fet és que va baixar dues parades abans de la meva, enmig de les tanques metàl·liques sembrades arreu de la plaça, on aquelles obres fa segles que duren. Vaig seguir-la amb la mirada. Em va semblar sentir l'olor del seu perfum. Encara que segurament era el d'una altra dona. No feia per ella. Era un d'aquells perfums carregats de talc. Una fragància més pròpia d'àvies adorables o, potser, d'aquelles tietes solteres que sempre porten Sugus a les butxaques per regalar als néts que mai han tingut. Quan va posar els peus a terra es va girar, va seguir mirant-me. Les portes es van tancar esbufegant mentre ella s'embolicava amb la bufanda. Just quan l'autobús començava a moure's, va aixecar la mà, tímidament, i molt dolça es va acomiadar de mi amb un somriure abans d'enfilar cap al carrer Vallirana.

Em va costar admetre que se m'havia accelerat el pols. Però només travessar el túnel ja em vaig adonar que encara que carregués les dues maletes a l'esquena i corrés entre les obres no la trobaria. O pitjor encara, si la trobés què li diria? Es riuria de mi. O s'espantaria. La majoria de conductes que a les pel·lícules ens semblen romàntiques són maníaques, obsessives o directament delictives. Així que vaig baixar a la meva parada, a la de sempre.

Mentre endreçava els pantalons de pana, els abrics, la bufanda i els jerseis de llana dins del flamant armari de l'IKEA, vaig explicar l'aventura als meus companys de pis. No van mostrar gaire entusiasme. De fet, sospito que no em van creure. Com ja he dit, menteixo per atribuir-me virtuts que no tinc.

Avui també és diumenge. He agafat l'autobús a la mateixa hora. Ella no hi era.

Que rime con Sabina

Como te conté, un día me atreví a pensar que podía escribir un soneto. Porque ardes en deseos de más Sabina y más yo en tu vida... XD Aquí me tienes imitándole (esta vez sin cantar, ni beber, ni fumar).

Que rime con Sabina

Se trata de nadar en los perfumes
se trata de desgastar los perfiles
se trata de encender si te consumes
se trata de inventarse los carriles.

Se trata de reírse de la muerte
se trata de morirse de la risa
se trata de tentar la buena suerte
se trata de escaparse de la prisa.

Se trata de tratar con buenos tratos
se trata de explorar sin gabardina
se trata de ladrar como los gatos.

Se trata de estar loco en la colina
se trata de pagar los ratos rotos
se trata de que rime con Sabina.

SoMriueS

La veritat és que feia molt de temps que no llegia aquest llibre. Segurament aquesta és la màgia de comprar els llibres que per algun motiu algun dia han estat especials (i els que no també).


Vam anar a sopar. Pot haver-hi un motiu millor que una veu com la seva, amb els ulls encesos, invocant uns versos?

(que em perdoni la Maria-Mercè Marçal)

(en canvi tu, si vols, torna'm a somriure)

en cursiva: fragments del llibre

Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d'amors i d'altres coses...
I festejava amb el son en aquell racó
on, si vull, imagino que tu reposes.

(Ara apago els llums i t'escolto)

Les hores dansen
sobre la meva pell
i ve la solitud
de peus menuts,
sense sabates...
El seu pessigolleig
desfà el nostre conjur
i s'escola la son
entre els meus ulls,
sense trobar-te...

Lligo els records i tanco la maleta:
revisc el so del teu missatge brillant,
tremolós, dins de la meva butxaca.
Bussejo per rius de pols (de pluja i sol)
respirant la veu d'una Bruixa de Dol.
Em prenc llicències arriscades, mesclo
els teus mots sincopats i la pell tersa,
versos com llunes i els meus mots, perversos.

Emmarco amb quatre fustes
un pany de cel i el penjo a la paret.
Basteixo de totxanes
un pam d'horitzó i hi dibuixo
aquell núvol més menut,
el que duia confetti a les butxaques.

Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d'amors i d'altres coses...
Ahir va tornar a ploure. Jo, ben moll, somreia.

Mírame

Mírame a los ojos y derrótame.
Por fin ya ni los silencios se atreven
a susurrarme más desesperanza.
Mírame. No quiero esconder mi miedo
ni decir que el vacío pobló ese agujero
que dejó tu nombre al olvidar el mío.
Mírame. Quiero mostrate este naufragio.
El amor es ya sólo una palabra que
no nos sabe describir ni nos respeta.
Mírame. Siente mis ojos entrar en ti,
mi sangre mezclándose con la tuya,
mis deseos esclavos de tu bolsillo.
Mírame. Quise llorar y ya no supe.
Resultó tan triste este esbozo de final
que no quedó ni siquiera la tristeza.

Balcons i llunes, ciutats i nits

Se m'entrebanquen els somnis
entre els llençols de la tardor
que s'ha afanyat massa a venir.
M'enamoro de nou del meu coixí
que avui ha decidit dir-se com tu
mentre espio la lluna des del balcó.
Destil·lo el silenci de la ciutat
entre els esbufecs de dos veïns amants
entre la cadència tossuda dels motors.
I invoco la son entre vells llibres
llegint per primer cop versos que ja conec
avui que encara que la pols ompli el paper
els meus ulls miren amb llum encesa.














potser fumant llegeixo en veu baixa:


"El poema és la nit
i un balancí al terrat,
i jo,
assajant de dir coses en veu baixa.
Si ara apaguessin els llums dels carrers,
i també els llums del pont
i els de les cases,
el poble esdevindria
paorosament gran,
tràgicament indefens.
El poema és la nit,
la nit del poble,
el poble dins la nit en una
meravellosa harmonia,
i jo al terrat,
segut al balancí,
dins el poble i la nit,
assajant de dir coses en veu baixa."


Miquel Martí i Pol

Homenatge al cos huma: EL COLZE

Torno a aquesta temàtica, després d'un llarg temps sense homenatjar-lo, amb una part del cos humà molt especial. El colze és un dels racons més oblidats de l'organisme. És una d'aquelles parts a les que no donem importància, que poques vegades rep el reconeixement que caldria, com acostuma a passar a tots el membres de la descuidada família de les articulacions.

Però el colze és un símbol clau d'evolució, cultura i sensibilitat. És el reflex ossi de l'intel·lecte. Sense anar més lluny, l'ós de la música està al colze i som especialment sensibles al seu tacte. Fem colzes per emmatzemar el que aprenem durant la vida. Les grans fites de la raça humana s'han degut a la nostra sociabilitat i a la força que ens dóna treballar junts per a un objectiu comú, com diuen els castellans, "codo con codo". Els colzes ens ajuden a pensar, a deixar fluir la imaginació. Sense poder aixecar el colze de tant en tant molts de nosaltres, potser per timidesa, no haguéssim conegut mai l'amor de les nostres vides, molts petons, moltes rialles, molts fantàstics polvos simplement no haguessin existit.

La millor manera d'adonar-nos de com necessitem una cosa és imaginar-nos que la perdem (si tenim la sort d'haver-ho d'imaginar). Els colzes ens humanitzen, sense ells l'única part del cos que tindríem a l'abast serien els genitals. Com es diferenciarien un home i una dona estirats al sofà si els dos tinguessin sempre les mans entre cames? Sense colzes no ens podríem abraçar. Sense colzes no ens podríem posar camises, ni corbates, ni sostenidors, ni ulleres. Sense colzes no ens podríem afeitar ni la cara ni les aixelles, no podríem obrir les ampolles de cava i ens hauríem de baixar els pantalons per cordar-nos la bragueta. Sense colzes tots ens saludaríem a les estacions com si fossim nazis i eixugar-nos el cul seria una apoteosi que segur que alguns eludirien. Sense colzes entraríem als bars, demanaríem una cervesa i els l'abocaríem pel cap (salutacions als fans dels clicks de Playmobil) esperant que alguna gota ens regalimi aprop dels llavis. Sense colzes no ens podríem pentinar i, segurament, només per portar la contrària, els ninotets lluminosos dels semàfors de vianants creuarien els braços en vermell tot esperant-se a sortir corrent amb els braços ben corbats en verd.

Per aquest motiu emeto el meu més sentit homenatge als colzes, perquè si no en tigúessim la nostra vida seria dura i grisa. És cert que el nombre de suïcidis per trets al cap i ingesta de pastilles disminuiria dràsticament. Però intenteu imaginar quanta gent moriria simplement de tristesa.

Connectat!!!

Finalment, després d'un petita viacrucis, ja tinc PC connectat a internet a la meva habitació del pis de Gràcia!!! Així que si tot va bé, podré començar a escriure amb més freqüència. Només espero que ara que tinc els mitjans no m'abandonin les ganes d'escriure! ;)

Antònia Font

Podria dir tantes coses... Però les paraules em fan nosa. Miro de destil·lar:


31 d'agost
Plaça Jaume I, Vilafranca del Penedès
El Martí, el Josep, la Crupu, mon germà... hi eren.
No em queda veu.
No m'hi cap la vida!

"... I arriba un dia que sa vida és un teatre

que se diu felicitat, primavera i trinaranjus

amb qui més has estimat,

te regal sa meva vida

i sense tu ja no me val."

Homenatge a 3 Cigarrets Nobel

Podria dir que el promés és deute. M'agrada fer honor a les meves paraules amb fets de tant en tant. Però ni tan sols és un deute. Justament ho faig perquè no és necessari, perquè sense fer-ho podria seguir sent una promesa que anès creixent de cigarro en cigarro, una excusa més per renyar-nos entre somriures. Per això ho faig. Perquè justament els cigarros són el que menys importa (les excuses són barates), perquè no em cal buscar motius. Encenc la flama i xuclo. Les paraules simplement flueixen a través de les pells poroses, dels epitel·lis tendres, dels ulls que saben escoltar i retornen saviesa, sensibilitat i algun que altre gintònic. Si a algú li cal gaire més per fer un homenatge, aquest no sóc jo.

Sabré recompensar-ho amb els seu valor en Marlboros! ;)

Sense connexió

Després d'haver reduït tant la meva freqüència en els posts suposo que aquest serà més o menys com deixar un missatge en una ampolla per si algú el troba per avorriment. Però he estat passant uns dies memorables al meu piset. Han estat les Festes de Gràcia (el meu barri!!) i he tingut algun convidat... No he vingut a Vilafranca (únic lloc on puc connectar-me a internet) fins avui. Justament pq agafo el cotxe de la mama, el pujo al vaixell i marxo cap a Menorca uns dies. Si em voleu visitar, farem nit en un apartament de Cala'n Bosch!! Però tranquils, tornaré el dia 27 apunt per la Festa Major de Vilafranca (a la que de nou esteu convidats) amb molta energia, fotografies i connexió a internet. Per altra banda, però en aquest aspecte, avui hem contractat la connexió al pis de BCN. El que tardem en instal·lar-ho serà el que tardaré en tornar a poder escriure amb la freqüència que voldria.

Fins llavors,

Espero trobar-vos a tots (bé, tots, tots no cal. Millor tu, sí tu, no vinguis) en algun racó del meu petit planeta.

Petons

Motiu 4 (Portugal part 2)

Un dinar al Café Majestic d'Oporto:

- Copa de Vinho verde.

- Fransecinha.

- Cafè (amb xocolata ben amarga).
Dolça soledat, suc de lletres al meu bloc de notes, coses simples que no tenen preu. Hagués estat orgàsmic compartir-ho, per exemple, amb tu.

Motiu 3 (Portugal Part 1)

El jo professional, gran descuidat

per mi mateix i malgrat tot premiat

amb una setmana de congrés a Portugal.

Aveiro! Tant a dir i la mandra que avui em fa!

(potser demà)

Motiu 2

Al cor de la Selva

Entrecot, vi negre i amics

Música a l'ombra dels arbres

acompanyada pel xiuxiuiex del riu.

popArb i moltd'art,

calma, eufòria, Música i orgasme.

Que barata pot ser la felicitat!

Motiu 1

( )
Aquest el deixo en blanc perquè sóc un home de paraula. Al final, la tristesa és tristesa i l'amor és amor. D'això hi entèn tothom!

Motius per no haver escrit...

Tothom coneix el poder dels acúmuls. Petits grans de sorra conformen els desserts i les grans soledats estan fetes de petits silencis i lleus descuits.

Massa temps he passat sense dir res com per explicar ara tot el que no he dit. Perdoneu la vagància. Evidentment el fet no tenir PC a casa meva per obrir la finestra a mitjanit i abocar el contingut del meu cap hi ha contribuit. Però sobretot hi ha fet molt pes el que he decidit fer per subtituir les hores de solitud. Perquè no se'm mengin els silencis, perquè no em creixin els descuits.

Així que lentament i en compta-gotes. Agafant idees d'un amic que penja aforismes perquè escriguin els visitants, us aniré deixen ditades i objectes de la vida que m'impedeix escriure més. Objectes i idees, fets i sentiments per si algú vol honrrar-me amb el plaer de comentar-me.

Ups!

Ara m'adono que ha passat el cap de setmana i no he escrit res al blog. No pas perquè no tingui res a dir. Al contrari, justament perquè he fet moltes coses!! XD He estat massa ocupat vivint.

Segur que trobaré més endavant més temps per explicar-vos-ho. Ara em posaré a dormir, que també tinc un gran deute amb el son.



Simplement volia treure el cap per saludar-vos. Encara hi sóc. Espero que vosaltres també.

Per començar una cançó

No sóc un gran autodidacta. Ni tinc talent per la música. Però m'agrada cantar, molt! A l'armari del meu nou pis m'hi espera sempre una guitarra. Talment com si fos una de les meves amants, espera allà dintre, sense demanar res. Quan la trec de l'armari l'estiro sobre el llit, la despullo amb impaciència reseguint la cremallera que perfila totes i cadascuna de les seves corbes, l'acaricio. Ella no pot evitar deixar anar els primers sons, no sempre afinats, mentres contrueixo aquest clímax. Sovint encenc una espelma amb olor de maduixa o me l'emporto al sofà del menjador. El fet és que m'aferro a ella i miro de fer el millor ús dels meus sentits, acomodar-los, amotllar-los a ella. Intento suplir la meva manca d'experiència i talent amb tota la voluntat que arreplego. Llavors arriba el gran moment. Ens alliberem. Les nostres veus inunden tot el bloc de pisos. Els meus companys de pis i també els veïns en pateixen sovint les conseqüències (espero que algun cop en gaudeixin). Deixo que l'aire entri a doll pels porus de la meva pell, frego canviant de ritme i posició tots els replecs del seu cos i ella em retorna, pletòrica, la seva veu que es mescla amb la meva. Arribem sempre junts a l'orgàsmic final i ens quedem uns minuts abraçats fent homenatge al silenci. Després la vesteixo i torna a començar la seva fidel espera en la foscor del meu armari.

L'últim orgasme que hem compartit:

PECES DE CIUDAD- JOAQUÍN SABINA

Se peinaba a lo garçon

la viajera que quiso enseñarme a besar

en la gare d'Austerlitz.

Primavera de un amor

amarillo y frugal como el sol

del veranillo de san Martín.

Hay quien dice que fui yo

el primero en olvidar

cuando en un si bemol de Jacques Brel

conocí a mademoiselle Amsterdam.

En la fatua Nueva York

da más sombra que los limoneros

la estatua de la libertad,

pero en desolation row

las sirenas de los petroleros

no dejan reír ni volar

y, en el coro de Babel,

desafina un español.

No hay más ley que la ley del tesoro

en las minas del rey Salomón.

Y desafiando el oleaje

sin timón ni timonel,

por mis sueños va, ligero de equipaje,

sobre un cascarón de nuez,

mi corazón de viaje,

luciendo los tatuajesde un pasado bucanero,

de un velero al abordaje,

de un no te quiero querer.

Y cómo huir

cuando no quedan

islas para naufragar

al país

donde los sabios se retiran

del agravio de buscar

labios que sacan de quicio,

mentiras que ganan juicios

tan sumarios que envilecen

el cristal de los acuarios

de los peces de ciudad

que mordieron el anzuelo,

que bucean a ras del suelo,

que no merecen nadar.

El Dorado era un champú,

la virtud unos brazos en cruz,

el pecado una página web.

En Comala comprendí

que al lugar donde has sido feliz

no debieras tratar de volver.

Cuando en vuelo regular

pisé el cielo de Madrid

me esperaba una recién casada

que no se acordaba de mí.

Y desafiando el oleaje

sin timón ni timonel,

por mis venas va, ligero de equipaje,

sobre un cascarón de nuez,

mi corazón de viaje,

luciendo los tatuajes

de un pasado bucanero,

de un velero al abordaje,

de un liguero de mujer.

Y cómo huircuando no quedan

islas para naufragar

al país

donde los sabios se retiran

del agravio de buscar

labios que sacan de quicio,

mentiras que ganan juicios

tan sumarios que envilecen

el cristal de los acuarios

de los peces de ciudad

que perdieron las agallas

en un banco de morralla,

en una playa sin mar.

... i cent!

Ho he vist per casualitat i m'ha costat de creure: He arribat al post número 100!!!

Vaig començar a escriure en aquest racó sense saber on em portaria. Francament, no imaginava que coneixeria gent tan fantàstica com la que he conegut i em visita (GRÀCIES A TOTS i TOTES!!). És un aniversari curiós que arriba en un moment diguem-ne curiós, també, de la meva vida. Per un moment m'ha semblat que el destí em feia d'ullet, que m'obria una porta, que em donava una lliçó. Aquest és el final d'un cicle o, segons com es miri, el començament d'un altre. És justament així com m'ho prendré.

Per això deso la caixa blava amb tres forats. Dintre d'ella hi havia hagut tot el que desitjava, tot. M'embrutava els dits de blau sovint per remenar-li la memòria i no puc negar que em fereix relegar-la a les golfes. Però ara és allà on es mereix estar. Que la pols m'ensenyi a distingir entre record i vida.

Ara omplo el meu petit planeta d'un blanc escrupulós. Un espai intrigant, ple d'una il·lusió adsorvent, que espero anar tacant, mica amb mica, de lletres. A cops de vida cada cop més contundents com a mínim fins arribar a fer-ne 100 més.

(Us hi espero!)

Només cal...

Només cal tenir els ulls ben oberts, els sentits desperts, la pell alerta. En qualsevol indret, sobretot en aquell on mai pensaves que passaria, pot sorprendre't la vida fent-te l'ullet o ensenyant-te la cuixa.

Per si finalment tens la memòria de la que presumies i arrisques els teus ulls lluminosos per llegir-me, construeixo aquí un homenatge al teu somriure.

Trobar la teva veu dient el meu nom, els teus ulls mirant-me sense reserves, envoltant-me, la teva alegria inoxidable i un pèl ingènua... Una dosi de vida que espero haver sabut compensar! :)

Sang

Sí, el punt final era final. No hi ha lloc a discussió. Hi ha frases que de tan clares i tan crues no deixen lloc a fantasies ni esperances absurdes.

Però mai he estat del bàndol de les anàlisis. Per bé o per mal, hi ha sentiments que s’escapen de la mètrica encarcarada de la raó. Per això ara conviu en mi el més profund anhel d’oblit i una passió descontrolada que se m’emparra des del més profund del meu ventre fins a desbordar tots els meus sentits. M’hipnotitza la seva olor, els seus cabells cobrint-li les espatlles nues, els seus pits petits però turgents, rodons. Em deleixo per tornar a sentir el gust de la seva pell, del seu sexe humit i ardent descrivint el desig. Espio el contorn suau dels seus llavis i lluito contra mi per no besar-la furtivament com un animal descontrolat. Tanco els ulls i navego des dels seu turmells per sota les faldilles, recorrent com abans les seves cames amb l’aire entretallat sacsejant-nos el pit, predint el plaer que anuncien els gests. M’aferro al seu cos quasi com un nàufrag, recorro delirant els músculs de la seva esquena i el seu cul que es recargolen jugant amb la punta dels meus dits, de les meves mans obertes que clouen amb força la humitat olorosa i suau de la seva pell. Desprenc sense delicadesa la seva roba interior entre els esbufecs de la seva veu que impregna el meu coll i es dissol en l’aire que respiro a glopades. Alliberem la nostra excitació salvatgement, drets contra una paret ombrívola d’una sala poc transitada, mentre ens cridem els noms, ens devorem.

Tot això imagino mentre sec a l’ordinador intentant fer feina i ella passa a prop meu enfeinada o parlant entre rialles amb altres persones. Les seves faldilles s’agiten, la seva olor continua, amb ella, just darrera meu. I jo lluito per deixar de desitjar-la, per tornar a aprendre a estimar-la. No us preocupeu, ja he après que no tot és possible. D’aquí uns quants segles us ho explico. El que us puc assegurar és que no serà per no intentar-ho!

Punt i final!

Ningú neix sabent encaixar les derrotes. Jo tampoc. Haig de reconéixer que la vida m'ha tractat prou bé. Negar-ho seria mesquí. I no tinc gaire entrenament en l'art de perdre. No n'he sabut mai de donar-me per vençut. Per això tinc aquestes batalles tan cruents amb la realitat.

Per això ara sento aquest final com una derrota, com l'esfondrament del castell de naips de l'esperança que fa anys que teixeixo. Mai res m'havia ferit tant. Em sento estripat per dins, amputat, desproveït. Com si acabés de descobrir que tinc l'ànima de cartró pedra, falsa, ridícula. Com si portés segles construint un castell perquè ara hi habitin les teranyines i la pols. Mai, mai havia sentit així un final. Perquè aquest cop el que s'acaba no està al meu voltant, aquest cop en formo part. En resum, assisteixo a l'enterrament d'una part de mi. La part viva, avui, només sap plorar-la.

Però (i llegiu aquest però amb força, amb molta energia). Assumir la derrota és com llegir el punt i final d'un llibre que havíem volgut que durés per sempre. Entristeix, però ensenya a llegir millor. Deso cada paràgraf a la butxaca de la memòria per reviure'ls quan la melangia ja no els embruti. Però tanco les tapes, dures i feixugues. Punt. Per això, avui la meva derrota té regust de victòria.


(Sembla que l'amotllament a la derrota propi d'un català republicà abarca més àmbits dels que jo pensava. Víctima orgullosa del vici de demanar l'impossible!)

Un regal per obrir

Reconec (pels que ja em coneixeu), aviso (pels que encara no) que sóc una espècie aterrestre (o així em sento sovint). M’il·lusiono molt, amb massa freqüència, i amb pocs fonaments per imaginacions fantàstiques del que-podria-ser-si-… No només desitjo que els astres em somriguin, espero que així sigui, ho reclamo, ho exigeixo. I quan no ho fan, que és força sovint és clar, m’enfonso en la tristesa i la meva pròpia estupidesa. Ho he reconegut, he avisat.

Ara que ja ha passat, em sembla adient explicar-ho. El dia 13 de maig és un dia molt important per a mi, dels pocs que la meva nefasta memòria no aconsegueix oblidar. Com ja he explicat, tendeixo a ser especular en aquestes coses. Esperava (il·lús de mi!) que la persona implicada fes un petit gest fent-me veure que per a ella també era un dia important. I guardava amb pessigolles a la panxa una sorpresa que fa mesos que dissenyo dintre el meu cap. Un parèntesi per premiar l’esforç amb que portem la nostra infortuna. Un regal embolicat, sincerament, amb els millors desitjos i sentiments que he pogut aplegar. Una pretensió balsàmica potser simple, però molt honesta.

No ho explico com un lament (lamentar-me és absurd), escric per solidificar la meva santa estupidesa, per descriure la afonia estrident dels meus desitjos, dels fonaments de gelatina dels somnis. Ho explico perquè mirant el meu regal per obrir en un racó del meu nou pis, allà on el vaig engendrar, he après l’essència de la més pura tristesa.

(de tot se n’aprèn).

200x140 cm

He trobat les dimensions dels meus somnis. Orietats de nord a sud, acompanyats per la llum que regala el balcó, d'uns colors càlids que combinen amb els tons de la pared, acariciant-me amb la siceritat amable del cotó.



He trobat les dimensions dels meus somnis. Encoixinats al barri de Gràcia, creats amb les nostres pròpies mans, les meves i les dels meus amics i companys de pis. Allà on ara visc, allà on els somnio, inclús l'aire em sorprèn portant de sobte l'olor de la novetat. Els carrers bullen de nous sons, noves veus, nous somriures...



He trobat les dimensions dels meus somnis. Les del meu llit nou, les de la meva nova vida!



(Visiteu-me, us espero)

Encontres en la fase alcohòlica

Els ponts són un invent antic. Des que algú els va copiar de la natura han permès que les persones escurcem la distància que ens separa, que cruem abismes fins llavors insalvables i ens poguem trobar davant per davant per explicar-nos mútuament com són els trocets de terra d'on venim.

Aquest pont (de l'1 de maig) no per metafòric ha deixat de fer el seu paper. Aquesta darrera nit he tingut el gran plaer de barrejar paraules i ginebra amb la Sílvia, acabada d'aterrissar del pont aeri. Encara que crec que la proporció de la mescla no ha estat l'encertada (acotumo a pecar per excès de ginebra), l'encontre fora de l'espai cibernètic ha estat certament agradable.

Per aquest motiu m'he assegut aquí, perquè quan des d'una oficina torni a obrir aquesta finestreta, em trobi aquí, al meu planeta, fent-li l'ullet amb un grapat de lletres.

La persistència de la memòria

Cada nit torno a aquella platja. Saps que no voldria confessar-t'ho però no he après encara a callar amb la mirada, com fas tu. Revisc (vull dir que recordo haver viscut) els nostres passos per aquella platja, el vent que ens embullava els cabells i les bufandes... Les onades, les recordes? I les pedres que vam fer saltar a cops de panxa sobre el mar. Els nostres cossos es fonien i el temps se'ns escapava de les mans. Simplement, no calia res més.

Ara torno, immers entre els llençols, embriac de memòries, de nou a aquella platja. Des que tu i jo no som nosaltres el mar s'ha cansat de bressar, al sol (com a mi) no li bé de gust llevar-se. He invertit tot el patrimoni dels nostres records a una sola carta. No ha estat una decisió complicada, no he tingut més alternativa que confiar en el temps. Però sovint, com avui, m'aturo davant d'aquell arbre sec on vam besar-nos i topo amb ell. Un cop i un altre, el temps persistent, incorromput, inexorable, cruel, elàstic i feixuc. El temps, aturat, mirant-me esperant que ell passi.

Proposta de Relats conjunts

Sunny!

Doncs si, si, si. Fa sol, fa calor (que tal si ens banyem en pilotes?), surten al carrer les pells terses, les samarretes de tirants... I m'ha vingut al cap una cançó...

Sunny, yesterday my life was filled with rain.

Sunny, you smiled at me and really eased the pain.

The dark days are gone, and the bright days are here,

My sunny one shines so sincere.

Sunny one so true, I love you.

Sunny, thank you for the sunshine bouquet.

Sunny, thank you for the love you brought my way.

You gave to me your all and all.

Now I feel ten feet tall.

Sunny one so true, I love you.

Sunny, thank you for the truth you let me see.

Sunny, thank you for the facts from a to c.

My life was torn like a windblown sand,

And the rock was formed when you held my hand.

Sunny one so true, I love you.

Sunny

Sunny, thank you for the smile upon your face.

Sunny, thank you for the gleam that shows its grace.

Youre my spark of natures fire,

Youre my sweet complete desire.

Sunny one so true, I love you.

Sunny, yesterday my life was filled with rain.

Sunny, you smiled at me and really eased the pain.

The dark days are gone, and the bright days are here,

My sunny one shines so sincere.

Sunny one so true, I love you.

I love you.

I love you.

I love you.

I love you.

I love you.

I love you.

Si, si!! És Bonny M.! Cada moment té la seva música! M'haurieu de veure ballar!! :)

Certeses Meteorològiques

Sovint aquelles coses més simples se'ns escapen. Hi ha veritats que es repeteixen sempre i conformen la història de la vida, el seu mecanisme, el seu funcionament més íntim. Però no sempre som capaços d'aprendre a tenir-ho en compte.

Si, he estat mirant com plou. Fa dies que ho fa i el cel és gris. Aquest temps m'entristeix (i em posa malalt). Però remenant caixes triforadades una cançó ha vingut a fotre'm un clatellot per fer-m'ho entendre. És inclús frustant veure que un tòpic com aquest, que he sentit a dir mil vegades, pot ser tan aclaridor... Plou. I cal que plogui perquè feia massa temps que no ho feia. Però cap pluja dura per sempre. Fins i tot després del diluvi universal va tornar a sortir el sol.

Així miro la pluja ara. Com el primer pas perquè el cel passi de gris a blau. :)


(Sonant: Good Friday-Coco Rosie)

Malaltia primaveral

Potser han estat els canvis de temps (com diu ma mare) o el corrent d'aire (com diu la meva iaia). Però el fet és que després d'un llarg cap de setmana pintant les parets del pis (XD), una allau d'immigració microbiana ha poblat el meu cos. Fa uns 3 dies que rondem per casa la manta i jo. He pogut veure passar hores veient ploure, mirant la puta tele, llegint una mica (quan el mal de cap m'ho permetia) i tocant la guitarra sense cantar. Avui, per sort, ja em trobo força millor, perquè allò que trobava a faltar, aquest no-fer-res, i tanta reflexió sobre les coses de la meva vida m'estan destruint.

He descobert que, com sospitava, sóc un animal social, molt social. Necessito veure gent, parlar, discutir si cal, ... Em cal també estimar i sentir-me estimat. Ja sabeu, i qui no? Tot això aquí tancat està resultant ser complicat. Em moro de ganes de sortir!!!!! :)

Per això, com a excepció, obriré una petita escletxa a suggeriments que acolliré de molt bon grat: jordivalles69 arroba hotmail punt com.

Relats Conjunts. Ashes.

Sempre els havia agradat fer l'amor en llocs nous i estranys. Descobrir la capacitat plàstica dels seus cossos, despullar-se de roba i de normes i deixar fluir el desig i la passió. Però aquell antic refugi que hi havia bosc endins els enfollia. Sempre que trobaven un raconet de temps, especialment si el cel amenaçava pluja, es citaven allà.

Aquest va ser un d'aquells dies. El cel era ben gris i ells dos es besaven sota una manta esperant veure caure la pluja per la finestra. Però el cel no amenaçava amb aigua. Per la mateixa finestra van veure com plovien bombes sobre el seu poble. Aquells avions, sobrevolant amb aquella calma, freda i silent, van destruir tot el seu món, tota la gent que estimaven, la seva història. De vida a cendra en qüestió de minuts.

No van saber si abraçar-se més fort o córrer. Es van quedar allà, mirant. No tot el que es veu és fàcil de creure. La tremolor de l'últim esclat els va fer reaccionar. Es van vestir a mitges, apressurant-se per anar no sabien a on, i van sortir del refugi. El vent arribava carregat de mort. No van sentir ni una sola veu alçant una queixa, ni un sol crit de dolor. Ell no va poder suportar aquella imatge colpejant-li l'ànima ni el pes del seu propi cos que odiosament respirava. Ella obria els ulls amb les mans al cap perquè això havia après que es feia per lamentar-se. Però no mirava enfora, sinó endins, també, com el seu amant. Sentint el seu cor bategar, lluny d'apreciar la vida.

L'última crueltat que havien infligit aquells avions va ser deixar senceres les seves dues vides perquè el dolor les anés consumint. Lentament.

Dimarts gris davant la finestra

Que sigui doncs el fred,
que sigui la distància.
No puc lluitar, ni vull,
contra el tedi dels teus ulls,
contra l’enyor dels teus dits.

Sé que no puc exigir
la tornada del desig
ardent dels teus sentits.
Tansols m’assec aquí
sabent-te passar enllà,
esquivant el meu cos
amb la teva mirada.

Mentre miro l’altra gent
que passa pel carrer
que també em miren
i potser em somriuen,
petits abismes creixen
entre el teu nom i el meu.

Que sigui doncs el fred,
que sigui la distància.
Pot ser aquest el camí.
Només puc caminar-lo.

Un temps mort des de la feina...

Capgiro la meva ànima
en tots els angles que conec
combino ombres i llums
jugo a cartes amb l'atzar
i guanyo amb un farol.
Sense voler-ho et copio
el plor i el somriure.
Si alguna cosa he après
és que sóc com sóc,
així, com em veus, res més.
I estimo tant el que sé
com el que he d'aprendre.



(Potser algun dia poso una foto, compto les sílabes i itento rimar-ho. O potser no!)

Under Construction

Aquest és un missatge d'avís a aquells quatre despenjats (que tan estimo) que de tant en tant deixen anar els seus ulls pel meu blog. Si noteu que escric poc és perquè tinc les mans plenes de pols, massilla, pintura i molta, molta il·lusió per posar apunt el nou pis. Em queden estones, tampoc m'esclavitzo. Però les aprofito per poc que pugui per llegir, tocar la guitarra o gaudir de sopars improvitzats d'aquells que acaben tornant a casa tard amb un somriure d'orella a orella. Comprendreu doncs que ara no escrigui gaire. Però prometo compensar-ho, segur que trobo la manera.

Petons i abraçades diverses, cadascú que triï com ho vol. Rebreu l'afecte personalitzat a casa vostra. :)

La clau

És un trosset de metall, no gaire més. No gaire lluent per culpa dels anys canviant de butxaca. Però és la nostra clau, la del nostre nou pis de lloguer!

Posarem un pany nou, i pintura a les parets (un cop de mà serà ben vingut). Mica en mica s'anirà omplint dels nostres mobles, les nostres coses, les nostres vides... Finalment, després de sis anys amunt i avall en autobús i de dos mesos buscant, el Josep, el Ruben i jo ja tenim pis a Barcelona!

Estem a Gràcia i molta gràcia ens farà si ens visiteu. A poder ser porteu una ampolla de vi i moltes ganes de riure (qui vulgui pot portar també Filosofia i música i petons i potser uns formatges per anar picant o unes postres amb molta xocolata). Però no patiu, no tingueu pressa, hi haurà festes perquè tenim molt per cel·lebrar (som amics i anem a viure junts, som joves i la ciutat ens espera, som vius, molt vius!) i tots hi estareu convidats.

Mentrestant només tenia ganes d'explicar-vos que ja tenim LA CLAU.

A la Sala de Reunions

Sempre he preferit el sexe portat com un ritual. Premeditat des de la primera mirada, creixent delicadament carícia a carícia, gest a gest... Però aquell cop va ser diferent.

Feia mesos que l'observava discretament i imaginava el seu cos recargolant-se amb el meu. Però ella sempre passava fredament pel costat de la meva taula. Molts matins, simplement amb la seva olor i aquell cul que s'allunyava amb cadència pel passadís ja trempava. El meu desig creixia cada cop més, com la seva bellesa. Havia robat el protagonisme dels meus somnis més roents, de les meves fantasies i dels meus orgasmes més íntims i privats.

Aquell dia estava especialment guapa, sexy. S'havia allisat els cabells, s'havia maquillat subtilment i somreia radiant. Vestia una samarreta de tirants cenyida que mostrava genersament les espatlles i part de l'esquena, de pell tersa. Un collaret de perles blanques desfilava des del seu coll fins al ventre a través de les sines rodones i tendres, sense sostenidors, que dibuixaven lleument el relleu dels mugrons. Els texans li esculpien els malucs com una segona pell i jugaven a intuir escletxes amb la pell del seu abdomen o de la seva roba interior, blanca, de cotó.

No va passar de llarg la meva taula. Es va aturar amb aquell somriure, em va mirar de dalt a baix i va deixar un paper sobre la taula d'amagat de la resta de gent de l'oficina. "A la Sala de Reunions". No hi deia res més. Tampoc calia. Vaig esperar uns segons a que ella anés fent camí i la vaig seguir escales avall. Tenia la clau. No sé com l'havia aconseguit ni m'importava. Aquell divendres a la tarda, un cop dins de la sala, tancats amb clau, vaig descobrir la grandesa del sexe més instintiu, més animal, tan passional! Amb la roba a mig treure, la corbata rebregada i els botons de la camisa descosits d'una sola estirada, li vaig arrancar el tanga fent servir les dues mans i ens vam entregar als nostres cossos damunt la taula rodona. Damunt la fusta perfectament encerada ens devoràvem entre crits de plaer i paraules obscenes a cau d'orella. Escampant les nostres olors, el nostre aire, com una explosió, sense límits ni reserves.

Encara ara, cada cop que ens reunim amb el departament de comptabilitat, la miro i crec sentir l'olor del seu sexe, el gust de la seva saliva mesclada amb el pintallavis i la seva veu entre esbufecs dient-me que no pari, que no pari, que no surti mai de dintre seu.

Avui ha vingut a la feina amb faldilles. A mitja reunió amb el Director, per sota de la taula m'ha posat la mà sobre el genoll i fent-me l'ullet ha deixat alguna cosa que m'he guardat ràpidament a la butxaca de l'americana. Quan he trobat un moment segur he pogut comprovar que era el seu tanga, vermell, també de cotó. Passada per una de les vetes hi havia una clau...

Estones de Cel

Ara arribo d'una altra costellada a casa del Francesc. Aquest cop era obligatori assitir a l'encontre amb una disfressa i no ha faltat el clàssic partit de futbol sobre terreny irregular. S'ha usat licor com a beguda isotònica i la victòria ha estat, com sempre, el luxe de ser-hi.

Podria fer-vos una crònica detallada de la trobada, però segur que ja se n'ocuparan a Aixonoésunacollaniésres. Jo us faré un resum:

: )

Com un tren! (Fantasies blocaires)

No acostumo a agafar el tren. Generalment em cansa la gent que hi trobo, parada a parada, com un viacrucis. Però aquella tarda va ser diferent. Eren al voltant de les 4 i jo anava de Barcelona cap a casa. M'acabava de llevar perquè la nit anterior havia estat llarga i encara feia olor de dutxa. Feia un sol totalment primaveral, inusual pel mes de febrer. Jo seia al costat de la finestra escoltant música, prenent el sol, gaudint del trajecte. El vagó estava pràcticament buit. Tansols hi havia una senyora que feia Sudokus tota concentrada. Mai hagués pogut pensar que un vagó de tren podia ser tan agradable.

En arribar a Sant Feliu la senyora dels Sudokus va baixar. Però quan em pensava que em quedaria tot el vagó per mi sol, apurant el tancament de les portes va entrar una noia esbufegant. Va mirar a esquerra i dreta sense veure res i després de fer un pas em va veure. Va somriure lleugerament i es va apropar recuperant la compostura per asseure's just davant meu. Jo l'havia seguit amb la mirada. Tenia uns 24 anys. Caminava balancejant els malucs amb un ritme suau a través del passadís, mirant-me sense dissimular. Tenia els ulls de color mel i els llavis rossats, tendres i lleugerament humits, brillants. Portava una camisa vermella escotada fins a la mida justa per mostrar un collaret de pedres negres que es perdia entre el seu escot, la pell del seu pit era fina i bruna i s'intuïa lleugerament la tel·la blanca dels sostenidors. Uns texans, d'aquests lleugerament gastats, se li ajustaven molt avall exhibint un ventre llis i morè, un melic molt ben dibuixat, preciós. Quan va estar dreta davant meu va somriure tot posant-se els cabells, llisos i castanys, darrera l'orella i em va preguntar: "Puc seure?". No vaig parlar, jo també vaig somriure i vaig fer un gest s'assentiment amb el cap i em vaig treure els auriculars.

En asseure's davant meu vaig poder sentir la seva olor com de menta fresca amb un lleuger toc de madueixes. Però el més revelador va ser el gest que va fer en seure. Els seus texans van descendre mostrant aquelles dos clotets al final de la seva esquena i la goma elàstica de la seva roba interior: un tanga de color blau cel. No sabia perquè, però tenia l'impressió d'haver vist aquella imatge en algun altre lloc. M'excitava i malgrat que vaig intentar dissimular-ho crec que ella ho va notar.

Vam estar un parell de parades jugant a mirar-nos. Els seus genolls s'entrecreuaven amb els meus i es movia lleugerament, pràcticament imperceptible acariciant-me l'interior de les cames. Estava començant a tenir una erecció i vaig decidir apartar les cames amb l'excusa de parlar. La veritat és que que resultava familiar però la meva frase va sonar tant a tòpic que encara em va avergonyir més: "Ens coneixem?". "Pensava que no m'ho diries mai B612! Sóc la Cuca". Vaig poder notar el seu accent gironí i també els seus llavis quan va decidir fer-me dos petons.

- Què hi fas aquí?

- Doncs anava a un lloc però acabo de canviar d'opinió.

- I on vas ara?

Es va apropar fins a acariciar-me el coll amb l'alè i em va dir: "Vull que m'ensenyis els racons més amagats del teu planeta". No vaig poder contenir-me més. La proximitat del seu cos, de la seva veu, de la seva olor m'acceleraven el pols. Ens vam mossegar els llavis afamats, cobrint les nostres pells de saliva. Drets contra el vidre de la finestra vaig descordar-li d'una estirada la camisa mentre ella em descordava els pantalons. Desitjava poder agafar aquell cul que tants cops havia observat i desitjat. Però ella em girar i em va empènyer contra la finestra. Em va treure la samarreta amb violència i va baixar besant-me el pit, llepant-me, mossegant-me lleugerament fins que el tacte de la seva boca va envoltar-me d'un plaer extasiant. Les cames em tremolaven mentre ella em mirava intensament. Vaig haver de seure per no caure.

Quan vig estar sobre el seient ella es va posar dreta. Es va treure els sostenidors ràpidament, i mirant-me es va acariciar els pits. Es va posar d'esquena i va baixar lentament els texans. Les meves mans no van poder esparar més. El tacte era, sens dubte, un sentit molt superior a la visió. Es va asseure sobre meu movent-se, recargolant-se mentre jo li acariciava els pits, rodons i turgens, i esbufegava de plaer arran del seu coll. Els nostres gemecs es van mesclar amb la botzina del tren en creuar un túnel. La foscor va acompanyar dos orgasmes intensos, sorollosos, descontrolats. Un dins de l'altre, encara molls dels nostres plaers, vam restar asseguts fins a la sortida del túnel. Jo li acariciava el ventre que encara es movia en espasmes, ella m'agafava dels cabells i em recolzava el cap sobre l'espatlla.

En sortir del túnel ens va interrompre la veu d'una senyora que portava una revista de Sudokus. "Fills meus, qui pogués tornar a ser jove!!".

Regal lageR

Fa unes hores he rebut un regal d'aniversari. Feia dies que sabia que me l'estaven preparant i el neguit de la curiositat ja s'apoderava de mi...

Un mirall que em mira
una fotografia que m'observa.
Em miro al fons dels meus ulls
m'acaricio la barba descuidada.
Somric sense cap reserva
una vegada i una altra.
Però el millor reflex del teu regal
no el retorna la llum. La màgia
que fa esclatar el meu somriure
està forjat a l'anvers de la memòria
escrit a l'altra banda del cristall:
el traç dels teus dits, de les teves mans...


Porto hores buscant les paraules justes per dir-ho i fracasso. Un Regal com aquest, per com l'has pensat, per com l'has preparat, per com me l'has donat. Segueixo buscant les paraules justes...

(T'he dit que m'ha agradat MOLT?)

Fer-me gran

Acumular anys és una il·lusió
que retorna el mirall cada matí.
Aprenc dels oblits i dels errors
que no podré tornar a cometre.
Impacientment invento el futur,
enyoro el passat i l’estimo.
Però em miro les mans, respiro,
abraço amics, somric i ploro
com he fet sempre. I encara aprenc
que em sorprèn sentir-me la vida
creixent cada cop més dintre el pit.
M’escolto, em miro, em toco,
gaudeixo de mi, de fer-me gran
com qui es fa petit (vint-i-cinc cops).

Quart de Segle!

Demà, 4 de febrer del 2007, faré 25 anys!!!!

Jo sóc d'aquelles persones que somnien mil projectes,

que s'imaginen en el futur i s'enyoren en el passat...

Però també sóc d'aquelles persones que s'estimen,

(i molt!) el temps que els toca viure.

Per això us escric avui, perquè demà estaré ocupat

recuperant-me de la celebració!!!!!!!!!!

Relats Compartits

(per encàrrec de la Joana, de retruc de l'Onix)

Moulin Galette
Santiago Rusiñol ( 1890 – 1891)

Mai el fred s’havia concentrat sota la seva gavardina com ho feia avui. Feia hores que intentava saber quan de temps portava assegut allà, pràcticament immòbil. Jugava mecànicament amb el fang que la humitat havia format sota els seus peus. Respirava. Potser era l’única cosa que li feia tenir consciència de ser viu. Perquè els seus pensaments, la seva petita ànima, es dispersaven dissolts amb el pas de les hores, es recargolaven entre les branques dels arbres, s’esmicolaven lentament amb el frec constant i llunyà del molí. Els seus ulls només coneixien aquell camí, que recorrien incansables, entre les seves mans buides i el banc de l’altra banda de la taula. No havia estat mai amant dels laments i ara es trobava dialogant cara a cara amb la nostàlgia. Aquell havia estat el seu petit racó durant tota una primavera i un estiu. Encara la veia davant seu, acaronant-lo amb les mans tèbies. Recolzava el cap contra la soca de l’arbre convidant a les formigues a passejar pels seus cabells rojos i somreia. El mirava amb els ulls serens i somreia sense reserves, sense límits, envoltant-la a ella, omplint-lo a ell. Jugaven a recórrer-se els palmells amb la punta dels dits i feien projectes. Tot era tan inspirador... Devoraven la vida. Construïen horitzons sencers. Es miraven i sabien que res podia espatllar aquella força, pràcticament màgica. Res, res, ... Anava repetint per si mateix. Cada tarda, des que la tardor va arribar, s’asseia en aquest banc a preguntar-li a la fusta podrida de la taula per què l’estiu s’havia acabat. Simplement no s’ho podia creure. No podia. Atemptava contra tantes coses que ell sempre havia cregut, que havien conformat els pilars dels seus sentits i els seus sentiments, que simplement no podia. Sense avisar, el sol es va anar cansant de sortir i una tarda els seus llavis van deixar de somriure. L’hivern va sortir de la seva boca amb un fil de veu. Una sola paraula, contundent, és tot el que va quedar d’ella. Després de tantes tardes d’olors desbordades damunt dels seus cossos, després de tants somnis escrits a quatre mans, després de tot, la por i l’oblit havien guanyat la partida. Després de tot, només butxaques plenes de records i una sola paraula. Adéu.

Buscant pis...

Ara arribo de casa del Sr. J, futur company de pis (juntament amb el Sr. R). Ens hem passat mitja tarda davant de la pantalla del seu PC buscant pisos de lloguer a BCN. Hem fet una llarga llista de pisos candidats. Però ara queda la dura feina de posar-se en contacte amb les immobiliàries per comprovar si els pisos encara estan disponibles i, en aquest cas, si podem visitar-los. Si tots estessin disponibles ens seria francament complicat decidir-nos. Uns ens agraden més per la zona (Gràcia a poder ser), altres per l'espai o pel preu (no més de 900 euros, esperem no ser massa optimistes)... Però tinc la sospita que molts dels pisos estaran ocupats, no sé perquè... Inclús hem trobat gangues que fan pudor de reclam publicitari. La frase: "No, aquest ja està reservat, però pot consultar la resta de pisos disponibles a la nostra pàgina web..." sembla que és força habitual. Així un aprèn a no emocionar-se quan troba un pis de 100 m2 amb cuina de vitroceràmica, calefacció, parquet i xemeneia al carrer balmes amb mitre per 800 euros. Santa innocència! Però el fet de buscar pis m'ha agradat. La idea ja és antiga, fa temps que ho planegem. Però ara va de debó: anirem a viure junts a ciutat!! Quina emoció!! Tot mirant pisos ja m'he posat en situació, ens he imaginat muntant la festa d'inauguració... Estic impacient per encetar aquesta nova etapa de la meva vida. Fa una olor de nou! M'excita, m'emociona, m'estimula... Me'n moro de ganes vaja!

Així que si algun lector ens pots donar un cop de mà:

ES BUSCA PIS DE 3 HABITACIONS A BARCELONA!!

(Qualsevol informació serà ben rebuda).

La virtut del silenci

Per conéixer a algú, ara ho endevino, les paraules són un mal vehicle. Explicant els nostres desitjos, preguntant, interessant-nos, ens descobrim a nosaltres mateixos però no als altres.
Per conéixer a algú, ara ho endevino, cal regalar-li un immens silenci, no enfadat ni distant, un silenci pur, sincer i expectant. Cal obrir bé els ulls, les orelles, el nas... per no perdre res del que ens arribi. Justament quan no es demana res, el que ens donen té valor. Amb el que rebem i amb que no rebem, podrem construir la manera de diferenciar com és algú de com voldríem que fos.

Diàlegs cibernètics o Falta d'inspiració

És tard, potser massa tard per ser divendres.
Ja no se sent la remor dels cotxes al carrer.
Tothom dorm, excepte tu i jo, en aquesta casa.
Quantes hores hem estat així, un davant de l'altre?
Recolzo les mans sobre les teves i t'observo.
M'ilumines el rostre com una finestra assoleiada,
t'escolto respirar pausadament i cansada com ara jo.
Garbello idees i paraules, qualsevol cosa que serveixi
per omplir el silenci opac i blanc dels teus ulls.
Desespero.
Tinc tantes coses a dir i alhora tan poques!
Temo avorrir-te amb les històries de sempre,
amor, desamor, tristesa, esperança...
Però tu sempre aquí, escoltant-me, pacient.
Potser sí que avui ja és massa tard.
Segur que demà ho veurem tot més clar.
Et deixo que descansis. És un plaer fer-nos companyia.

(Inicio/Apagar equipo/Apagar)