De quin color...

De quin color s'incendien els teus ulls per recargolar la direcció de qualsevol dels meus rumbs? Com has existit des del no-res? Sé que no podràs entendre la meva bogeria per tu fins d'aquí 30 anys, si mai l'entens. Potser en algun moment creuràs saber que t'estimo, però no podràs ni esbossar què és el que m'omple el pit quan et miro, quan et penso, quan t'enyoro. 

Encara estic aprenent a desplaçar el meu centre de gravetat, ho reconec. No m'ho tinguis en compte si un dia sents l'olor de la nostàlgia en la meva ombra. Sé que tampoc podràs creure mai que jo també vaig ser com tu ets ara: infant, adolescent, jove. Mai creuràs, ni possiblement t'explicaré, els camins de copes excessives, de fum i calces molles, d'esgarrapades a l'esquena, d'ascensors entel•lats, de taques de pintallavis a l'escrot. No sé si sabrem recórrer els camins del respecte, l'autoritat i l'amor en un odre correcte, si és que aquest ordre existeix.

En el fons, sincerament, no sé absolutament res! Només que si mai cal escollir entre ferir-te una ungla o tallar-me un braç, tindràs un pare que, quan et deixis, t'haurà d'abraçar envoltant-te amb les cames.

Polvo en el aire

Si esa sala de servidores reformada a office hubiese tenido hilo musical sin duda nos habríamos reído mil veces de lo anacrónico de la tecnología que pondría banda sonora a esta pincelada de relato. Pero si lo hubiese tenido, sin duda habría sido Quique González con su manera tan chulapa de cantar como con la resaca que produce lamerse demasiado las heridas. En el aire, por no intentar poner orden con listas (sobre la mesa, bajo la mesa, en ese almacén, en la piscina, la ducha, el coche, el mar,...), por no dejarme ninguna de las posibilidades que la exquisita entropía permite.

Polvo de estrellas según Drexler, suspendido en el aire, estrella fugaz, foco de luz,... Un frágil equilibrio que compone este cosmos que empezó antes de existir y ahora se posa sobre mi piel como la prueba cuel del recorrido que tus dedos y tu lengua no hicieron. Polvo que se filtra por mis poros con el agua de la ducha que empieza a caer, llenandóme la mente, embriagándome el sentido, inflamándome la sangre.

Galtes de vedella al vi negre

Has cuinat mai galtes de vedella per a 6 persones? 

Coneixes la il·lusió dels preparatius d'una festa gran? Encarregar la carn a la botiga de menuts, comprar les verdures (àpit, fonoll, les dues coses?), el vi (ni massa bo ni massa dolent), les herbes aromàtiques (farigola, sàlvia, romaní, canyella?)... 6 hores de foc lent, colador xinès, dos dies a la nevera, al costat del cava... 

Coneixes la sensació de treure els plats després del vermut i esperar que la tastin? Pots sentir ara mateix aquell moment suspès a l'aire? Recordes què se sent quan després de la remor de forquilles i salivera esclaten somriures? T'has sentit mai alquimista, camell de plaers, dealer de festivals, guspira de l'alegria? Jo sí.

Has estat mai assegut amb una torrada de pa amb tomàquet i anxova de l'Escala a una mà, i un vermut negre a l'altra i, de sobte, has sentit olor d'enganxat, de socarrim, de cremat? Has vist sortir el fum per una escletxa de la porta de la cuina? Jo també.

I de les dues situacions, la que mai puc oblidar és la segona. 

Com ho fas per fugir de l'obsessió de les coses que haguéssis pogut evitar? 1 minut, una escopinya i una oliva menys, posar el gel després, parar el foc i escalfar més tard, tranquilament, mentre obrim el cava,... Mil opcions! 

Però la galta s'ha enganxat. I mai sabré com hagués estat la festa sense jo mateix flagelant-me mentre els convidats, que ja han desistit d'intentar animar-me, tornen a beure.