No sabia res. Cap de les paraules que havien dit, matisat, repetit, cridat, escopit, sanglotat, mossegat i dessagnat, cap havia pogut esvair la insultat obvietat del buit que compartien. Fins llavors l'havia consolat el silenci: el convenciment que hi ha coses que no cal dir, que no cal convocar per fer-les existir. Algunes nits havia calmat el vertigen enfonsant els llavis entre les seves cuixes, devorant el gust salat i metàl·lic del seu cony, molsut i generós. Segurament aquesta era l'única comunicació oral amb la que contaven. Segurament l'única certesa que dins d'aquell cos hi podia haver alguna resposta eren els seus gemecs, la inflamació indiscreta i exagerada dels seus orgasmes. Cal estar viu per despertar la sang d'aquesta manera, no?
Però el menjador feina olor de camamilla i ella no podia reconèixer en el reflex de la terrassa ni el record d'aquells llavis turgents i encesos ni d'aquell gust salat i metàl·lic. Quina vida podia alçar ara el seu cos arrugat i artrític? Ser jova era l'única manera que coneixia d'estar viva.
La cançó seguia sonant acompanyada del repicar de la cullereta que dissolia la sacarina de la infusió: Well it's too late, tonight, to drag the past out into the light. We're one but we're not the same. We get to carry each other. Carry each other.
