diumenge, de setembre 06, 2020

Postres

Una cosa aprendí, hijo. Ahora, aún no puedo hacer que lo entiendas. Además va en contra de todo lo que he intentado enseñarte.

Pero si algún día te apetece el postre antes de comer, aunque ese día haya sushi y siga encantándote, aunque te prometan el postre incluido, exponiendo su dulzura a un metro de ti con plato de porcelana y cucharilla fina... Salta por encima de la mesa y sorbe el postre directamente, sin medida. Ensúciate. Disfrútalo como si fuese el último pedacito de chocolate con sal y aceite, el melocotón prohibido pelado y cortadito, la última miga crujiente de galleta de jengibre, la tatin caliente con helado de avellana derritiéndose, como se extingue el hielo de los polos. 

Nunca, nunca (escúchame!) nunca des por hecho que hay tiempo para todo. Hay postres que no llegan, que resbalan de las manos del camarero al suelo, que se agotan, y que después de llenar tu pensamiento de saliva nunca vuelven a estar en la carta.

dissabte, de juliol 11, 2020

De quin color...

De quin color s'incendien els teus ulls per recargolar la direcció de qualsevol dels meus rumbs? Com has existit des del no-res? Sé que no podràs entendre la meva bogeria per tu fins d'aquí 30 anys, si mai l'entens. Potser en algun moment creuràs saber que t'estimo, però no podràs ni esbossar què és el que m'omple el pit quan et miro, quan et penso, quan t'enyoro. 
Encara estic aprenent a desplaçar el meu centre de gravetat, ho reconec. No m'ho tinguis en compte si un dia sents l'olor de la nostàlgia en la meva ombra. Sé que tampoc podràs creure mai que jo també vaig ser com tu ets ara: infant, adolescent, jove. Mai creuràs, ni possiblement t'explicaré, els camins de copes excessives, de fum i calces molles, d'esgarrapades a l'esquena, d'ascensors entel•lats, de taques de pintallavis a l'escrot. No sé si sabrem recórrer els camins del respecte, l'autoritat i l'amor en un odre correcte, si és que aquest ordre existeix.
En el fons, sincerament, no sé absolutament res! Només que si mai cal escollir entre ferir-te una ungla o tallar-me un braç, tindràs un pare que, quan et deixis, t'haurà d'abraçar envoltant-te amb les cames.

dimecres, de juliol 08, 2020

Polvo en el aire

Si esa sala de servidores reformada a office hubiese tenido hilo musical sin duda nos habríamos reído mil veces de lo anacrónico de la tecnología que pondría banda sonora a esta pincelada de relato. Pero si lo hubiese tenido, sin duda habría sido Quique González con su manera tan chulapa de cantar como con la resaca que produce lamerse demasiado las heridas. En el aire, por no intentar poner orden con listas (sobre la mesa, bajo la mesa, en ese almacén, en la piscina, la ducha, el coche, el mar,...), por no dejarme ninguna de las posibilidades que la exquisita entropía permite.
Polvo de estrellas según Drexler, suspendido en el aire, estrella fugaz, foco de luz,... Un frágil equilibrio que compone este cosmos que empezó antes de existir y ahora se posa sobre mi piel como la prueba cuel del recorrido que tus dedos y tu lengua no hicieron. Polvo que se filtra por mis poros con el agua de la ducha que empieza a caer, llenandóme la mente, embriagándome el sentido, inflamándome la sangre.


dimecres, de juliol 01, 2020

Galtes de vedella al vi negre

Has cuinat mai galtes de vedella per a 6 persones? 
Coneixes la il·lusió dels preparatius d'una festa gran? Encarregar la carn a la botiga de menuts, comprar les verdures (àpit, fonoll, les dues coses?), el vi (ni massa bo ni massa dolent), les herbes aromàtiques (farigola, sàlvia, romaní, canyella?)... 6 hores de foc lent, colador xinès, dos dies a la nevera, al costat del cava... 
Coneixes la sensació de treure els plats després del vermut i esperar que la tastin? Pots sentir ara mateix aquell moment suspès a l'aire? Recordes què se sent quan després de la remor de forquilles i salivera esclaten somriures? T'has sentit mai alquimista, camell de plaers, dealer de festivals, guspira de l'alegria? Jo sí.

Has estat mai assegut amb una torrada de pa amb tomàquet i anxova de l'Escala a una mà, i un vermut negre a l'altra i, de sobte, has sentit olor d'enganxat, de socarrim, de cremat? Has vist sortir el fum per una escletxa de la porta de la cuina? Jo també.

I de les dues situacions, la que mai puc oblidar és la segona. 

Com ho fas per fugir de l'obsessió de les coses que haguéssis pogut evitar? 1 minut, una escopinya i una oliva menys, posar el gel després, parar el foc i escalfar més tard, tranquilament, mentre obrim el cava,... Mil opcions! 
Però la galta s'ha enganxat. I mai sabré com hagués estat la festa sense jo mateix flagelant-me mentre els convidats, que ja han desistit d'intentar animar-me, tornen a beure.

dissabte, de juny 27, 2020

Cosmos

Hay besos que nacen para no ser dados. Dados trucados para perder siempre. Siempres pronunciados para sonar como nunca.

Como tu nuca (comiéndose la N sin pena y demasiada gloria) gobernando mi cuerpo, empezando fuegos artificiales que no conseguimos ni encender ni sofocar.

Virus como bombas nucleares, viernes y 13, grillos como bofetadas a mano abierta. Vodeviles de mediodía, incendios regados con Recaredo en caminos imposibles, vestidos infranqueables. Tu boca, tu boca y tardes-noches-madrugadas-mañanas-mediodías-tardes ardiendo por dentro, sudando el olor de tu sexo por cada poro.

Por o para ti se retuercen las ramas de los mismos árboles que rezuman frutos exhuberantes. Antes de ti el cosmos estaba tranquilo. Y lo peor es que ahora se ha conjurado contra la intersección de nuestros universos. Quizá irreversiblemente paralelos.

(o no): arráncame la ropa de una vez!

diumenge, de juny 07, 2020

Habla del silencio...

Habla de tus ojos clavados en mi silla vacía. Habla de luces intermitentes que sustituyen vibraciones que reemplazan timbres que anticipan voces que conjuran manos que desabrochan tu blusa de flores.

Habla de noches de vino y risas (rosas, rasas, rusas), limones, limas, menta, melocotones, luces de papel, velas, guitarras, cigarros, cubitos de hielo fundiéndose en tu boca. 

Habla del sólido vacío que dejan tras el último portazo las botellas descorchadas, las copas sucias de dedos y labios desatados, las carcajadas bajando la escalera, resbalando hasta el fondo de la calle.

Pero habla, sobretodo, del silencio. Del silencio no como una ausencia sino como la constatación de un pensamiento. Del silencio como mensaje. Del silencio como mi manera de ser tu aliento, tu duda, tu sudor. 

Entrando y saliendo de ti.
Saltando de puntillas por este abismo. 

De lunar en lunar.

diumenge, de maig 31, 2020

Pavlov

Un LED subtil i blanc, discret, pausat però persistent. Lents flaixos com carícies estelars. Un anunci, una advertència, una conjunció electrònico-lumínico-sinàptico-perceptiva. La sublimació meticulosament espatarrant de la feina de centenars de cervells, milers de mans, milions d'anys d'evolució. Un LED s'encén i s'apaga, un missatge per llegir, una fiblada que recorre l'espinada i l'erecció. Com una extremitat de l'hipocamp, l'elasticitat del meus pantalons definint els límits del teu record, de la teva encesa presència.Tot en un, sense cap escletxa per un filtre de control. Repicant a les parets del crani: el-teu-nom, el-teu-nom, el-teu-nom.

dimecres, de maig 20, 2020

Universos paralelos


Encara recordo la sensació de ser immortal, de no pensar ni per un instant que el temps és finit. Però després de dues o tres eternitats no sé ni intuïr com vaig passar d'aquell èter lisèrgic a aquesta realitat de copa de cava i platet de pernil.
Avui m'obsessiono amb una voracitat imprudent per totes aquelles desicions preses i no preses. De cap, una i altra vegada, contra les parets de les cases on hagués pogut viure. Els mitjons que m'hagués pogut posar. Tot allò que no estic fent mentre faig el que faig ara. La imminent i inexorable finitud de les coses bones: l'amenaça del darrer tall de pernil, de l'últim glop de cava ("Que la vida iba en serio...").
No ho amago, ho estic proclamant de fet, la meva realitat és la de qui sap que mama del privilegi i és tan egoista que voldria saber el gust d'altres mugrons. El que tem adonar-se, quan s'acabi el subministre, que no hi ha temps per saltar cap a les vides que ara ragen provocadores just davant meu.
Si, abans que el temps que em resti per desaparèixer em sembli de nou infinit, trobo el mecanisme per multiplicar-me en universos paral·lels seré Drexler segur en un d'ells. Faré vi al Priorat, a Chile, a la Provença, a les faldes de l'Etna, a Can Guix i a la Polinèsia francesa. I seré algú capaç de fer una llista inacabable de possibilitats, de vides que val la pena viure i qui les viu alhora.
Però t'ho adverteixo, si trobo el mecanisme, reservaré en cadascuna d'aquestes vides el temps i l'espai necessaris per recórrer les teves espatlles amb la punta dels dits. Per delir-me amb la caiguda lliure del teu vestidet negre, acariciant-te la pell fins als peus, amb l'acceleració que imposin les lleis del físic a cadascun dels universos...

dimarts, de juny 16, 2015

One

Quan va entrar sonava Johnny Cash, no el cantant de country reformat o el rocker de cames inquietes, el Cash de seixanta-i-tants de veu penetrant. Aquella veu plena de la saviesa de qui ha viscut molt més del que pot recordar i més del que tu mai viuràs. Quan va entrar anava totalment xopa. Deixava caure l'aigua sobre el parquet conscientment i dissimulada, com executant una subtil venjança. Did I disappoint you?, va anticipar-se a la cançó amb mitja veu, somrient. Va apartar els cabells que li cobrien la cara, observant-se quieta davant del reflex que li oferia la porta de la terrassa, i va resseguir amb el dit la seva cara, dibuixant un camí sobre l'aquarel·la diluïda del seu maquillatge, des del front fins al plec de la barbeta.

No sabia res. Cap de les paraules que havien dit, matisat, repetit, cridat, escopit, sanglotat, mossegat i dessagnat, cap havia pogut esvair la insultat obvietat del buit que compartien. Fins llavors l'havia consolat el silenci: el convenciment que hi ha coses que no cal dir, que no cal convocar per fer-les existir. Algunes nits havia calmat el vertigen enfonsant els llavis entre les seves cuixes, devorant el gust salat i metàl·lic del seu cony, molsut i generós. Segurament aquesta era l'única comunicació oral amb la que contaven. Segurament l'única certesa que dins d'aquell cos hi podia haver alguna resposta eren els seus gemecs, la inflamació indiscreta i exagerada dels seus orgasmes. Cal estar viu per despertar la sang d'aquesta manera, no?

Però el menjador feina olor de camamilla i ella no podia reconèixer en el reflex de la terrassa ni el record d'aquells llavis turgents i encesos ni d'aquell gust salat i metàl·lic. Quina vida podia alçar ara el seu cos arrugat i artrític? Ser jova era l'única manera que coneixia d'estar viva.

La cançó seguia sonant acompanyada del repicar de la cullereta que dissolia la sacarina de la infusió: Well it's too late, tonight, to drag the past out into the light. We're one but we're not the same. We get to carry each other. Carry each other.

 

divendres, de setembre 06, 2013

(sol)edad

La insistente y lenta repetición de su diafragma promovía finos arcos en el agua. Cada fragmento de vida generaba una fina ola, cada intercambio de oxígeno en sus alvéolos, una perfecta onda en expansión por la lisa superficie de la bañera. Hercio de Arquímedes -pensó- e hizo un quiebro de sonrisa que se truncó a medio camino entre su cerebro y su alma. 


Había preparado el baño con ese detalle con que se viste la mesa los domingos, o quizá con la contenida alegría de la marchita beata que prepara el altar para la misa. Le gustaba la solemnidad de los rituales con todos sus componentes: lujo (abrió una Radeberger Pilsener del minibar), emoción (escogió a Sílvia Pérez Cruz en la lista de reproducción de su ordenador portátil), tradición (añadió jabón con esencia de naranja al agua) y orden (no fumó porque en ese hotel no estaba permitido). Era su premio después de una intensa semana de trabajo lejos de casa.

Hizo un quiebro de sonrisa pero la tristeza le vino encima como un zarpazo, salvaje. De repente sintió que toda la delicadeza de su ritual no le hacía sentir nada. Su gozo no existía si nadie podía contemplar la escena, si ni siquiera podía contarlo a alguien. Se supo espectador de si mismo y no le pareció ridículo, ni divertido. No se puso a llorar ni se levantó para secarse.

La tristeza le vino encima como un zarpazo y le gustó. La soledad (física y literal, el silencio, la lenta viscosidad de los minutos), la soledad le vino a recordar que estaba vivo. Terminó la sonrisa que se debía. Salió del agua con ganas de enamorarse del espejo empañado del baño y de contemplarse fumando a la orilla del Elba.

divendres, d’agost 23, 2013

Blu tack


Mira'ns Jack, vam creuar mig país per fer coses grans. I suposo que, encara que ningú sabrà els nostres noms, això vam fer, coses graaaans. Des d'allà no poden veure quina cara fem ni la merda d'hamburguesa de carn de rata freda que ens han portat avui. Creus que pensaran que nosaltres 11 i aquell carallot de l'arquitecte vam aixecar aquest munt de ferralla? Potser també fotografien als pells-roges de l'altra façana, caminant descalços com bestioles. Aquestes coses fan furor entre les mestresses que prenen te amb galetes ara mateix a 800 peus sota els nostres culs. Però potser no dormirien tranquiles sabent que els seus maridets han de fer que treballen en un castell d'acer construit per salvatges que van veure l'acer per primer cop clavat al crani dels seus pares. Tens un cigarret? Aquí dalt em foto els cargolats a dues mans. Crec que sóc el culpable d'aquest cony de calitxa marronosa! Em dones foc també?

Vam creuar el país per fer coses grans, coses grans, Jack. I miran's aquí penjats en aquest refotut aparador, al costat d'aquests dos angelets que també fumen i beuen cervesa! I qui collons pot voler comprar dofins de ceràmica o una llauna de Coca-Cola que balla si piques de mans? Jack, t'asseguro que si arribo a saber que ens hauria de veure així, salto de la biga darrera teu. 

(Relats Conjunts)


dimarts, de febrer 01, 2011

Com t'ho podria dir...

Necessito que em deixis. Que deixis d’estimar-me (o que diguis que has deixat de fer-ho). Que em diguis que sóc fantàstic però que la nostra vida es bifurca aquí. Que em desitgis sort. Que em brindis la teva càndida amistat i somriguis amb els ulls plens de commiseració. Que vulguis presentar-me amigues teves.

Necessito que em deixis perquè vull descriure com t’estimava. Perquè vull que sàpigues que em moro de tristesa sense tu. Que avorreixo els petons i els culs que no són teus. Que em passo els dies fent homenatges a les teves virtuts i imaginant tot el que haguéssim pogut fer junts.

Necessito que em deixis perquè vull escriure sobre tu, sobre nosaltres i quan sóc feliç no sé escriure.

dimecres, d’octubre 13, 2010

A fora plovia.

Hi ha molts motius per passar una llarga temporada sense escriure. De fet, hi ha molts motius per no començar a escriure mai. Odio profundament utilitzar les paraules com un mantra i repetir inexorablement coses amb l’esperança de fer-les reals o de creure’m que ho són. No seré jo (no amb els precedents que tinc) qui negui que les paraules fan companyia. Menys encara qui resti valor a l’eficàcia que te per inflar l’autoestima el comentari positiu d’algú sobre un text propi. No sóc un gran lector. Llegeixo poc a poc i poc (cada poc és origen i conseqüència dels altres). Malgrat això, sé que ja tot ha estat escrit. Només queden exercicis d’estil, combinacions tipogràfiques, sopes de lletres... Potser hi ha alguna llengua minoritària que no té paraules per dir amor, solitud, esmegma, gaznate o saudade. Però més enllà de les parafernàlies del llenguatge, no queden conceptes intactes.

Podria mirar de ser prosaic i dir: sócfeliç o mirar de ser poètic i dir ques’esfondrenelsedificisenvellitsdeladesgràciaalnostrepasinohihaniunavolvadepolsqueemfreguil’equilibriperquèbrotadelseupitelmeucentredegravetat,laseva,lanostraúnicamanerad’edificar. I m’agradaria molt, ho reconec, trobar la manera més bonica de descriure la nit de dissabte. M’agradaria fer una descripció magistral que et faci creure a tu que em llegeixes (si és que existeixes) que també vas ser allà. Trobar aquelles frases concises i punyents, preciosistes i contundents... Però no em cal.

No em cal perquè jo era allà i tu també. Perquè a fora plovia, perquè ha seguit plovent (i del teu pit segueix brotant el meu centre de gravetat).

dissabte, de juny 12, 2010

Kongeriket Norge (no road Nor way to see you)

L'Isis rossega amb la fruició ansiosa de qui ha esperat tot el dia l'hora del ranxo. Aixeca la cua i camina en cercles davant meu reclamant que li doni la dosi de carícies del dissabte (suposo que per al gats el dissabte també és un dia per no estalviar en aquestes coses). Els meus dits combinen la paraula màgica de tecles blanques i aprofito, ara que no hi ets, per venerar en veu toveta el funcionament de samàquinaperfectadelapomamossegada.
Pels dos pams de terrassa oberta deixo entrar aquell airet deliciós dels matins assoleiats que acaben en nits de pluja. Em preparo un ColaCao amb dos kilos i mig de grumolls i em sento com el protagonista d'un videoclip: una cosa així com una versió barbuda, sense dutxar i en calçotets de la Natalie Imbruglia. Buscant coses que facin la teva olor sota les revistes, lluitant per no posar-me la teva roba interior (encara no sóc un fetitxista...), amunt i avall del passadís, del dret i del revés en aquest sofà que de sobte és gegantí i li sobren coixins. Nens australians es llepen els dits bruts de xocolata i coco al Karakia i com sempre m'adono que estic esmorzant a l'hora de dinar.
Imagino els teus ulls plens de grans glaceres i sols de mitja nit. Esbosso el moviment dels teus cabells a proa i comparteixo el teu somriure que em sap aquí pensant-te. T'enyoro. T'enyoro i em fascina el poder de la teva absència. No és tan simple com la manca de tu al meu costat. No s'hi assembla en res. La teva absència és una presència agressiva que m'adsorveix i em recorda persistentment tot el que no fem i podríem fer si estessis aquí.





(aaaaaiiiiiii quan tornis!!! XD)

dimarts, de maig 25, 2010

Llumetes de colors

Llumetes de colors fan reviure a betzagades la meva fe per la ciencia. Anticossos de cabra modificats per brillar a frequencies d'ona excloents, evitant que el carpaccio de cervell del ratoli mutant cel.lebri una orgia multicolor sense sentit. Un sofisticat aparell alemany (comandat per un pc que no admet accents ni dieresis) organitza els feixos de llum entre lupes i miralls per escombrar el teixit capa a capa, micra a micra. Les parets de l'habitacio son negres. El vermell i el verd sumen groc, un groc bo, un groc cromaticament oposat a la desgracia i tu i jo planifiquem gintonics i llits desfets.


Llumetes de colors t'il.luminen la cara, et perfilen el llavis. Els ulls semblen mes blancs, la sang mes calenta i el tacte dels teus dits decideix a quin ritme pot correr el temps. Mentre el cap prova d'articular frases ensucrades (entre aquestes parets he sentit, despres de molts anys, que no em falta res), les meves mans imaginen les teves calces estripades, l'esclat roent del teu sexe innundant les meves cuixes, la decisio turgent dels teus pits oscil.lant sobre el panell de control, la teva esquena arquejant-se al ritme dels teus gemecs sords, les nostres cares adornades per milions de gotes, gotes blaves, verdes, vermelles i, sobretot, grogues!

dilluns, de febrer 15, 2010

Entre la mort i jo

Com més em penso més egoista em descobreixo. Utilitzar el verb descobrir (em sincero) és de fet una manera d'encobrir-me. A qui no li agrada pensar de tant en tant que és bona persona?

Penso en la mort tal i com l'he viscuda. Viure la mort. Les paraules, totes soles, ordenen les idees. Viure la mort i morir són coses diferents. Als funerals hi ha frases que tothom pensa i mai ningú diu. Qui pateix la mort? No pateixen tristesa el difunts. La mort la pateixen el vius. Els vius que es veuen privats d'allò que ja no podran gaudir mai més. Així he viscut la mort: la pèrdua d'una vida que omplia la meva. Com un nen que perd la seva joguina preferida, sense saber perquè. Sense cap altra opció que picar de peus a terra.

Penso en la mort tal com algun dia altres viuran per mi. Jo no podré posar-me trist per perdre les vides que omplirien la meva quan deixi d'existir. Com puc témer la mort si mai la sentiré? Què ens fa por? El dolor? Penso que preferiria la mort que una vida absurda. Però he vist brillar les ganes de viure en cossos immòbils, en cervells desorientats.

M'adono que la nostra relació amb la vida, és a dir, amb nosaltres mateixos s'acosta perillosament a una relació de parella. No ens preocupa que la relació s'acabi. No ens preocupa deixar la vida, però no sabem assumir la idea que la vida ens deixi a nosaltres. Em preocuparé, quan toqui deixar de respirar, per les persones que m'estimen i es veuran privats de mi? Tindré temps de saber que moro? No és cruel la imaginació (!!) amb la bona fama que acompanya el seu nom?

Ara veig clar què m'horroritza de la mort. Si veieu que la vida em vol deixar per un altre, per favor, no em doneu temps per adonar-me que em quedaré sol.

En aquest cas, però, la vida és més agraïda que una dona. Mai la deixaria mentre l'estimo. Si em deixa ella, no hauré de patir trobar-la a faltar. Amb una mica sort, en l'últim gest de la seva mirada pugui veure la seva por a equivocar-se i pugui desaparèixer pensant que em trobarà a faltar la resta de l'eternitat. Inflat del propi ego.

dissabte, de gener 30, 2010

Qüestió de Watts

Em supera. Em sobrepassa. Imagino la veu del meu pare amb aquell to tan seu (i tan meu) que rellisca entre el sarcasme i la broma: "Això ho hauria de saber calcular amb els ulls tancats un enginyer nuclear com tu!". Per un moment divago amb la idea que calcular amb els ulls tancats no li afegeix dificultat al procés però ràpidament em fibla l'hipocamp reforçant la idea de que sí, que potser té raó, que la meva formació científica m’hauria de servir per resoldre aquest tipus de problemes entàlpics. La petita ombra de frustració que s’ensorra en els meus ulls alimenta una diversió continguda que despunta tímidament per la comissura dels seus llavis...
Mentrestant, el concert de Joe Crepúsculo no s'ha aturat i accepto que en el fons, malgrat em costi, suena força brillante. Una càlida sensació m'envolta (i era Bombay del dolent), com inundant-me des dels peus fins a les orelles. De sobte perdo l'interés pel càlcul exacte i em veig capaç d'intuir la solució: connecto en paral·lel (en sèrie és massa arriscat) una dotzena de centrals nuclears, de les netes, de les que no fan por. Oriento tots els molins de vent, aquells aaaaalts i blaaaancs, cap on els vents alisis i la tramuntana es posen d’acord per a ajudar-se. Amb un bon factor de protecció i unes Ray-Ban com les que portava el Magnum, forro de panells solars Mercuri sencer i allargo cable fent pont a través del turons de Venus. Tiro pedretes de colors ridículs a la mar per a què es cabregi i s’agiti, que remogui les turbines, que infli tots els nivulats, que caigui una aigada i ragin els rius avall com bandades de búfals encenent totes les hidroelèctriques (sense oblidar la de Ribes de Freser, que sempre m'ha fet gràcia). Aniré als xinos a comprar un lladre, d’aquells blancs amb interruptor de llum vermella, i un rotlle de cinta aïllant per concentrar tota l’energia en un sol fil de coure: el vector mestre, el caudal central d’electronets fent cua sota les meves ordres.
Un per un, LED a LED, construiré el cartell amb una fletxa ben grossa de llum intermitent. Auguro que em caldrà contractar ajudants perquè el meu camp visual no arribarà a coordinar la posició exacta de cada punt de llum si no m’allunyo per agafar angle i des d’aquella distància els meu braços no arribaran al panell. Dirigiré, doncs, la construcció del panell amb la frase escrita en tots els idiomes del món, m’acabaré el gintònic que no suporto que se'm desfacin els glaçons, i recuperaré corrents la meva posició inicial. Tot mesurat per estar just allà quan el becari pringat de l’equip d’ajudants abaixi l’interruptor i s’il·lumini el resultat de tanta feinada.
Tot en el moment concret i exacte per a ser just allà, per a què tothom pugui llegir: "Mireu-la! M’està abraçant a mi!!!" mentre ballem sota la llum epilèptica de la fletxa que ens assenyala.

diumenge, de gener 10, 2010

Eternal Sunshine of the spotless mind

Hi ha pocs exercicis mentals menys accessibles que l'oblit. Tots hem desitjat en algun moment de les nostres vides esborrar aquelles imatges persistents que ens fan mal, que en el seu temps ens van fer tan feliços i per això ens fan mal. És la fórmula magistral de l'enduriment dels ventricles (no és cap novetat): la pèrdua d'allò que estimem.
Sempre arriba el dia (normalment la nit d'un dia) en que mirem amb ànsies incendiàries aquella caixeta que guardem sota el llit. Aquella plena d'entrades de cinema, bitllets d'avió, fotografies, sopars, vetllades vora el mar, primers petons, segons petons, polvos en ascensors, cançons, l'olor concentrada de tantes nits en els nostres llençols... Volem entendre que tots aquells records són accessoris i poden (haurien) de desaparèixer igual que van arribar, sense deixar petjades ni ferides. Hauríem de tornar a ser nosaltres mateixos, sense condicions que ens desvirtuïn. Només ens cal buidar per poder tornar a omplir.
Però així, intentant esborrar, és com ens adonem que el que vivim no queda arxivat com petits punts en el sostre de la nostra ment. El que vivim ens transforma. Estem fets del que hem viscut. Encara que oblidem els noms, les olors, les cançons, tot (bé, quasi tot, que els polvos en ascensors no s'obliden), canvia la nostra forma de viure. Canviem la nostra forma d'estimar els nous noms, els nous cossos, els nous somriures que omplen de llum els nostres dies (i les nits d'aquests dies). Així, encara que deixem la ment d'un blanc immaculat, la nostra manera de ser és la nostra manera de recordar el que hem viscut.

Oblidar és assumir que no podem suprimir els records.
Oblidar és conviure amb la memòria.
Oblidar és... el contrari d'oblidar. No?




(Resultat de sentir-me gratament sorprès per una bona pel·lícula protagonitzada per Jim Carrey i Kate Winslet. Qui ho havia de dir!)

dimarts, de desembre 29, 2009

Qüestió de signes.

L'última imatge que recordava de la nit anterior era el somriure del taxista a través del retrovisor. Era un detall estrany: alhora anècdota i resum. En la història d'altres nits trobar un taxista així podria ser la columna vertebral de l'argument. Però aquella nit va semblar natural, fins i tot lògic, trobar un taxista que es commogués per una parella que es debatia pel lloc i la manera d'enllitar-se enlloc de donar una adreça concisa i inamovible abans de cordar-se el cinturó.

Havia passat tot el dia intentant indexar la ment. Volia desglossar aquelles cinc hores en els fets concrets que havien perfet la seva felicitat i afegir-hi comentaris al peu que aclarissin el motiu de l'efectivitat de cadascun dels punts citats. No va poder. Començava pel tacte suau dels genolls d'ella (aquelles mitges que encara somnia en esquinçar) i l'ordre de l'inventari s'entortolligava com els cordells d'una bufanda: gintònics, cigars, el seu amic alçant la copa per aprovar la troballa, els ulls brillants i la conversa delirant de la seva amiga de kriptó, nerviosa, emocionada, els petons en públic, els petons rera la porta oscil·lant del lavabo, arròs venere, delirium tremens, mojito, la noia que va resultar no ser cambrera, la seva olor (la d'ella, no la de la no-cambrera), el tacte de les seves mans passejant pel carrer, la seva manera de riure, la salsa de cacauet, l'epigenètica del Fruco, el dit del seu amic prement el botó del mòbil que va fotografiar el seu cap adormint-se-li a l'espatlla a la parada d'un autobús que no esperaven que passés (potser perquè es volien quedar allà), el vestit vermell, el cosí verge, travessera de dalt amb la granja, la mà que es desplaça des del genoll fins a la bragueta, Sicília amb València, hem de dormir, erecció completa, saliva, bona nit, pugi per Escorial, el somriure del taxista, plaça Universitat i el somriure del taxista, com un cicle. Tot com una massa fluida però indivisible, com un misteri revelat que només pot entendre qui l'ha viscut, que no pot ser explicat.

Es va rendir a l'evidència. No podia desgranar els ingredients de la recepta. Potser era cert i tot allò estava regit per l'influx d'altres raons. Va tancar el full de càlcul (Guardar los cambios efectuados en Libro1? No.) i va encarregar la seva carta astral. Al cap i a la fi, era una idea molt romàntica, que feia molt per a un aquari: potser només era una qüestió de signes.



dilluns, de desembre 21, 2009

N v q t'e d m

Entre rialles i abraçades també es poden dir frases que desordenin el son. No és cap misteri que compartir les pors les magnifica. Pel que és vist, gaudim d'una nutrida experiència i no tenim millor sortida que presumir-ne (curiosament les ferides de guerra tenen molt bona premsa). Però aquesta nit, entre fums il·lustres i pomadesdeschweppes, els teus llavis han fet curt de petons per invertir en catàstrofes: quina forma més cruel de malbaratar el tacte ardent de la teva boca!

Mentre tu dorms, la teva sinceritat és el pèsol sota el meu llit.

dissabte, de novembre 21, 2009

Mai se sap d'on pot sortir una bona frase...

"Te he querido mucho. Lo se porque me has hecho mucho daño. Que forma tan triste de medir las cosas ¿no?"

Ruth a Cabano
Física o Química





(no em pregunteu perquè mirava això. Un dissabte a la tarda és un dissabte a la tarda)

dilluns, de novembre 09, 2009

LNL


És fins i tot un pèl patètic que em passi això després de veure una pel·lícula. Però és així: se m'ha fet un nus a l'estómac veient com ella caminava pels carrers de New York, com ell descobria que els records que el torturaven eren falsos. Sí. He estat apunt de plorar una nit de diumenge escoltant "The blower's daughter". T'he imaginat agafant aquell avió que et portarà lluny, allà on les nostres vides potser no es tornin a creuar. O ens he imaginat trobant-nos per casualitat en un congrés d'aquí 20 anys, o a plaça Lesseps amb els nostres néts d'aquí 40. Ens he imaginat sense saber què dir-nos. Parlant de ciència o del temps perquè sobre la resta hi ha tant i alhora tant poc a dir... M'he intuït maleint no haver-te tornat a somriure quan veure't somriure a tu ja no em fa mal. No vull enganyar a ningú i menys a mi: hi ha persones que no es deixen d'estimar mai i tu ets una d'elles. El temps poleix els records, suposo. Feia molt que el vent, el fred, les bufandes... no em feien pensar en tu. Però avui, a més, abans de posar-me al llit he tingut ganes de saber com estàs.

Podria convidar-te a prendre cafè ara que encara et veig cada dia, no?




And so it is
Just like you said it would be
Life goes easy on me
Most of the time
And so it is
The shorter story
No love, no glory
No hero in her sky

I can't take my eyes off of you
I can't take my eyes off you
I can't take my eyes off of you
I can't take my eyes off you
I can't take my eyes off you
I can't take my eyes...

And so it is
Just like you said it should be
We'll both forget the breeze
Most of the time
And so it is
The colder water
The blower's daughter
The pupil in denial

I can't take my eyes off of you
I can't take my eyes off you
I can't take my eyes off of you
I can't take my eyes off you
I can't take my eyes off you
I can't take my eyes...

Did I say that I loathe you?
Did I say that I want to
Leave it all behind?

I can't take my mind off of you
I can't take my mind off you
I can't take my mind off of you
I can't take my mind off you
I can't take my mind off you
I can't take my mind...
My mind...my mind...
'Til I find somebody new


dissabte, d’octubre 31, 2009

Credo


Agnóstico. Ateo. Incrédulo. Descreído... No podía perfilar los límites de su propia fe. Es complicado construir los bordes de lo inexistente, suponía. De cualquier modo, su ética necesitaba estímulos de vez en cuando. Aunque estudió bajo el manto semiopaco de la doctrina católica, aprendió cosas importantes en la escuela. Ser buena persona ayuda a ser feliz. Cada uno da lo que recibe (discrepaba con Drexler respecto al anverso de la frase). Suponía que de algún modo el mensaje de Jesucristo era columna vertebral de su modo de sentir (y de sentirse culpable). Aunque pensaba también que ese hombre, en caso de haber existido, había sido un carpintero lunático con pocas ganas de trabajar, eso justificaba aún más su simpatía por él. Simplemente basaba sus acciones en el principio egoísta que usaban los curas parcos en palabras: hacer a los demás lo que deseas para ti. Pero no podía evitar mirar hacía arriba pidiendo clemencia algunas veces. Cuando se aburría de ver como el mundo subrayaba las cosas que hacía mal pero que nadie parecía darse cuenta de las que hacía bien, necesitaba meterse en la cama recitando una oración implícita. Necesitaba creer en algún ser magnánimo que lo observara desde su sofá celestial anotando rallitas en la casilla de buenas acciones. Se dormía con la gelatinosa esperanza de que aquél día hubiera ganado el punto que le faltaba para ser, finalmente, recompensado.

Tener fe por la mañana le resultaba algo más complicado...

diumenge, d’octubre 18, 2009

Hi ha una primera vegada per a tot...

Recordes que t'ho vaig dir? Aquell dia ens va fer riure. Et vaig demanar que mai m'ho deixessis fer. I avui (ha passat menys temps del que la meva imaginació preveia) ho he fet. A ell l'acompanyaven vint anys més que a mi. En aquestes circumstàncies tota companyia és digna de ser comptabilitzada. Només això i la cadira on seiem ens guardava la distància. Els dos esperàvem que la nit ens portés un prodigi. Ho reclamàvem de diferent manera, sí, però reclamàvem el mateix: ell en la mirada del públic, jo dins de la butxaca.
En el fons no ha estat tan ridícul. Qui no ha esperat mai una trucada assegut en una barra?

Per a tot hi ha una primera vegada.


dijous, d’octubre 15, 2009

Mundos paralelos (Móns peraximples)

Relats Conjunts
MUNDOS PARALELOS - Daniel Estebe

Les nou i deu. Aquesta era la seva única certesa. Les nou i deu en el seu país, en el seu racó de món. Més enllà de les convencions, tothom ho veia, hi havia fets com el color del cel, com l'alçada del sol per damunt de l'horitzó. Però ella necessitava una mesura intangible, irreal, suficientment etèria com per assegurar que ningú la podria rebatre. Adorava la incorruptibilitat del conceptes, l'esterilitat de les idees que fluïen pel seu cap. Se li eriçava la pell d'imaginar el silenci imposant-se com un esclat sobre tots ells. Callant per sempre els dolls fètids de paraules ronyoses que escopien inexorablement tots ells. Tota aquella munió de fills de puta. Plaga corrosiva. Amants del imperialisme mental, de les salutacions i les opinions, dels jocs de paraules, dels anuncis, dels debats!!!

Eren les nou i deu. Abans de sentir les seves veus preguntant, ordenant, suplicant. Abans de veure com esquinçaven les parets que durant anys havia plastificat. Abans d'haver de suportar els seus comprensius comentaris de commiseració, saltaria ben amunt esperant que el terra encara fos ben dur.

Eren les nou i deu. Mentre queia imaginava el dolç silenci de la mort i somreia.


dissabte, de setembre 26, 2009

A fondo


Ja no es fan entrevistes així. De fet, si m'hagués de regir pel que la TV aboca dins dels nostres menjadors, seria fàcil pensar que ja no queden personatges així.

Estic parlant del programa A Fondo que dirigia i presentava Joaquín Soler Serrano quan jo encara no havia nascut i la tecnologia imposava la moda del blanc i negre. No és la primera vegada que la programació de BTV em fa treure el barret. Fa temps vaig comentar el deliciós programa Banda Sonora. Però, a part de fer programes ben fets (paréntesi per lloar al Gran Monegal, amén!) tenen el bon gust de reemetre produccions com L'escurçó Negre, 'Allo 'Allo!, Els Joves... Vaja, totes aquelles sèries que la gent de la meva generació va desitjar que no acabessin mai.

Però avui m'ha mogut a escriure la seva valentia en reemetre entrevistes d'una hora de rellotge, sense colors, sense musiquetes, sense concursos per sms, sense brometes ni ninots ni castells de foc. Simplement un bon entrevistador amb bones preguntes per a un personatge una miqueta més interessant que Belén Esteban: Jorge Luís Borges, Severo Ochoa, Salvador Dalí, Josep Pla ... No seré jo qui faci una análisi sobre l'audiència televisiva. Ni faré un discurs que em faci vergonya haver escrit si m'enganxeu un dia mirant el Diario de Patricia. Però tots sabem que entrevistes com les de A Fondo no tenen audiència avui en dia.

Sigui com sigui, escoltar aquests personatges parlant distesament sobre la seva experiència vital, o donant la seva opinió sobre temes externs a la seva biografia, val la pena. Alliçona. Gràcies a aquelles entrevistes, avui he pogut escoltar a Severo Ochoa parlant de problemes que avui són els meus problemes o són solucions que no havia valorat prou. Són documents de televisió que podrien tenir una entrada a l'enciclopèdia. Haurien.

Em pregunto si d'aquí 30 anys algú reemetrà algun programa d'avui en dia sense apel·lar a la nostàlgia o al fàcil jajajiji dels canvis en la moda i els estils.

dijous, de setembre 03, 2009

(Versión extendida)

Los girasoles que atendían arrugados a las charlas de las mesas se volvieron a su paso anunciando su llegada. Pol no pudo evitar levantar los ojos del libro y que sus pupilas se sincronizaran con la ola que viraba de verde a amarillo a lo largo del pasillo del bar Majestic.
A Pol le gustaba desayunar en ese bar cuando visitaba Oporto. Reconocía que quizá el aire bucólico de los espejos y las lámparas de araña era un poco artificial. Pero al fin y al cabo, eso le permitía comportarse como un personaje de novela francesa y fumar a lo sombrero y gabardina sin sentirse demasiado ridículo.
Juana había llegado esa misma mañana de Rosario con su Nikon Coolpix P6000 y, paseando por el barrio viejo, le gustó la luz de ese local con mesas de mármol. Entró distraída mirando el resultado de su última foto y se dirigió directamente hacía la última mesa.
Pol forzó cara de indiferencia e intentó proseguir con su lectura para no parecer un simio en celo. Pero durante siete páginas de espectacular prosa chilena no logró entender una sola coma. La chica de espalda descubierta le estaba volviendo loco. Enroscaba su cabello rojizo y bebía café a sorbitos como si lo hubiera ensayado durante décadas. Sólo para que él pudiera mirarla. Por debajo de la mesa, su imaginación galopaba desde los tobillos hasta más allá de donde la sombra escondía el final de sus piernas: anotó en un margen del libro “su piel era el material con el que se fabrica el deseo”. Supo en ese momento que si supiera escribir como Bolaño (cuánto le gustaría), él lo aprovecharía para contar algo en sus cuentos. Quizá podría impresionar a una mujer como ella si le dedicara las mejores frases jamás escritas…
Ella guardó su cámara después de sentarse y pidió un café frappé sin leche y sin azúcar pero con una sonrisa que ruborizó al joven camarero. Sacó un bloc de papel blanco y alzó la vista como buscando en las paredes del local las palabras justas para describirlo. Lo vio sentado en la última mesa que el sol iluminaba, con su aire confortable y los platos ya vacíos de lo que fue su desayuno. Le gustaron sus manos fuertes pero precisas manejando el lápiz, sosteniendo el cigarrillo hacia sus gruesos labios. Imaginó su porte de hombre casi atractivo que goza de las buenas cosas sin prisa, su piel morena, su camisa de lino, sus ojos verdes, lo imaginó a él en la foto superior derecha de la primera página de la sección ocio de la guía. Escribió en su bloc: “Los céntricos cafés de la ciudad son un lugar perfecto dónde encontrar guapos y solitarios viajeros con quien…” se le colorearon las mejillas. Se sorprendió deseando el tacto de sus manos subiendo por sus piernas, acariciándole la espalda, sus ojos penetrantes mirándola fijamente.
Sus ojos la miraban fijamente cuando ella levantó la vista como nerviosa y lo miró sin disimulo. Se levantó de su mesa y se dirigió directamente hacia él. Un remolino de latidos desacordes le subieron del estómago hasta las orejas. Sintió una leve sensación de mareo, como de flotabilidad. Juana se presentó como reportera y le propuso ser modelo allí mismo y en ese mismo momento para su guía de ciudades del mundo. Pol se presentó como periodista intentado ser escritor y aceptó ser modelo a cambio de compartir cena cerca del río esa misma noche. Todo pasó rápido, como desbocado: conocieron sus nombres, sus voces y su olor, se dieron la mano y dos besos, las fotos, la hora y el lugar de la cena. Él usó su reloj como excusa para irse. Pagó su cuenta y la de la señorita del fondo (así se hacía en las novelas francesas) y se despidió de lejos levantando la palma abierta a la altura del pecho, como invocando de nuevo su tacto. Ella extendió sus dedos ligeros y después cerró el puño delicadamente, como guardando la promesa de volverlo a ver.
El sol se apagaba al otro lado de la ribera del Duoro cuando ella lo fue a encontrar. Pol esperaba sentado en la mesa con una copa de vino dulce y el viento amable del río meciéndole el cabello. Juana se había recogido el pelo y lucía un vestido negro de caída sincera. Pol se puso en pie a su llegada, la besó una sola vez sujetándola levemente por la cadera y susurró con voz grave me alegro de verte. Ella respondió acercándose un poco más, casi rozando su cuello: y yo. Estaba impaciente.
Sabedores de la tendencia al exceso que usan y exhiben los portugueses al llenar los platos, compartieron un bacalao grelado con patatas y una botella de vinho verde con la clara intención de reservar energías para el dulce y el postre. La primera risa se desató cuando él sugirió que esa era una curiosa versión de la Dama y el Vagabundo. Ella, quizá para disipar la posibilidad de tener que comerse el bacalao sorbiendo por un extremo, deslizó su pie por el interior de la pierna de Pol. Le hizo hervir la sangre que él la mirara directamente a los ojos y se mordiera el labio inferior. Cuando recuerdan ese momento, los dos saben que no hubieran terminado de cenar si no hubiera sido por la bienintencionada pero inoportuna irrupción del camarero preguntando por la satisfacción de sus comensales. Lejos de ruborizarse, Juana fue subiendo su zapato de tacón por la pierna de Pol mientras éste elogiaba la comida en un portugués fluido. El joven camarero intuyó finalmente que la comida era poco importante en ese momento y se fue dejando discretamente la carta de postres. Pol agarró con fuerza el tobillo de Juana por debajo de la mesa. Deslizó la otra mano a la largo de su pierna, extendiendo los dedos para que notara su fuerza, su deseo. Por encima de la rodilla, su tacto encontró el encaje del final de la media. De pronto su cerco se tornó una caricia casi burlona. Pol miraba a Juana, Juana miraba a Pol que lentamente fue avanzando más allá de la frontera entre la seda y la piel erizada y trémula de Juana. Él sonrió al darse cuenta que el grupo de universitarios que cenaban en la mesa del fondo seguían la escena. Soltó el tobillo, se incorporó a la mesa y la besó lenta y profundamente, empapándose los labios, acariciándole el cuello y el contorno de la oreja, sintiendo como sus respiraciones se sincronizan. Los chicos aplaudieron con mucho alboroto. Los dos empezaron a reír antes de acabar el beso. Fue ella quien se levantó de la mesa parodiando un enfado muy argentino. Se alejó con el pretexto de ir al baño mirando fijamente a los púberes que bajaron sus cabezas sobre los platos y enmudecieron. Justo antes de entrar en los baños le dedicó una sonrisa de triunfo a Pol que sonrió sorbiendo un poco más de vino.
Volvió del baño con el pelo suelto, ocultando una segura y enigmática sonrisa. Se acercó y rodeó la mesa hasta situarse a la espalda de Pol, a quien la flexibilidad del cuello no le permitió seguirla con la mirada. Juana introdujo su mano en el bolsillo de su pantalón y le susurró la cena está pagada, vámonos ahora. Él apenas tuvo tiempo de limpiarse la boca con la servilleta. Ella tiraba de su mano en dirección al río. Por el camino no hablaron hasta que Pol pudo comprobar que dentro del bolsillo de su pantalón había una escasa y finísima prenda de encaje negra: espero que dentro de ese saco lleves tu cámara porque vas a tener que hacer fotos.
Cuando él la ayudó a subir el último tramo de escaleras, Juana se descalzó para poder correr hasta la mitad del Puente Eiffel. Pol avanzó lentamente con mirada desafiante bajo la lluvia de fotografías y risas que travesaban el tramo, cada vez más corto, que les separaba. Cuando la distancia focal fue imposible con ese objetivo, ella soltó la cámara para responder al beso. Le desabrochó la camisa para poder acariciar su torso, su espalda, ese hoyuelo que se unde donde nace el cuello. Pol giró entorno a su cuerpo y, besándole la nuca, ordenó que siguiera haciendo fotos. Juana aceptó el juego y se apoyó contra la valla protectora enfocando, por ejemplo, el reflejo de la luna sobre el agua. La excitaba sentirse atrapada entre la noche y su cuerpo. Sus manos subían por sus piernas levantando el vestido, amasando su piel tersa. Las puntas de sus dedos rozaban sin tocar los límites de su deseo. Juana sentía su sangre hervir cuando Pol, tras mostrarle el contenido de su mano, tiró al río las bragas de encaje negro y sus boxers de lunares. La cámara no cesó su testigo intermitente ni cuando su boca le mordió levemente la oreja. Dejó caer su cabeza hacía atrás para fotografiar el cielo, para ofrecer sus pechos. Finalmente Pol rebasó las fronteras del juego, se encontraron sus lenguas, sus manos, sus sexos. Mirando el río empezaron a derretirse uno dentro de la otra. Él pudo adueñarse de esa espalda que le obsesionó en el viejo café. Ella pudo morder sus labios gruesos, besar su abdomen, agarrar su culo. La noche se escurrió entre los poros de su piel. Oporto y Vilanova do Gaia amanecieron unidos por el insomnio de un puente de metal, las aguas del Douro pasearon el ardiente olor de su encuentro por su ribera hasta el océano.
Unos meses después se publicó b“Rincones de Portugal dónde hacer el amor”. Doscientas páginas con fotos movidas de varias ciudades, acompañadas de relatos explicativos. Bolaño compro un ejemplar.

dimarts, de juny 16, 2009

I per què?

I per què haig d'amagar
que avui em sento trist
per veure el meu desig
rebotar en el port
com una vella barca?

I per què haig d'engolir
la desesperació
de veure els teus ulls
comprenent-me al fi
una mica massa?

Voldria haver notat
en el ritme del teu pit
una petita escletxa
que em permetés comprendre
el que jo desitjava.

Voldria haver escoltat
en el teu fil de veu
que malgrat que tot va bé
tu també, tu també...
Potser volia massa!!

Per què haig d'amagar
que avui he passat fred
al costat d'aquell cos
que abans em desitjava?

Per què haig d'explicar
si avui tot està dit
que no he sabut dormir
sense aquella l'olor
que abans m'abraçava?

Però prendré el que tinc
que mai em sembla poc
i estimaré el coixí
que mai em dóna l'esquena.
I obriré el balcó
i escoltaré el veïns
que follen com lleons
enmig de la sabana.

Entre tots aquests records
que no han volgut tornar
us odiaré el punt just
per estimar-me una mica.
I plagiaré al Serrat
en aquella cançó
que encara no m'he après
perquè fa mal saber-la.
I m'adormiré
que ja s'ha fet tard
i em perdonaré
més aviat de cop
que de mica en mica.

dissabte, d’abril 25, 2009

Desempolsant

No sé massa bé com, Urgell (o era Diputació) avall, parlant amb una persona Com qualsevol altra, vaig recordar haver-ho escrit. Era aquell temps en que l'únic blog que tenia era de paper quadriculat i m'acompanyava amunt i avall pels carrers de Dublín. Compartia un pis mal llogat a la mafia xinesa. Una dels 4 habitants d'aquell infern reformat a paradís era una paduana d'ulls verds com finestrals que l'única cosa que tenia de Serena n'era el nom. Després d'abandonar el pis, de nou al Isaacs Hostel, vaig escriure aquestes línies que ara desempolso:


Se acuerdan los calendarios de aquellos días
se pintan de rojo los miércoles lluviosos
se mecen los otoños en los que dormías
se echan en falta aquellos llantos graciosos.

Se escapan los minutos de las uñas esmaltadas
se huelen los cafés de medianoche en los infiernos
se escribe en las hojas de las flores más inspiradas
se echan los veranos a la hoguera de los inviernos
que nos calientan las manos en nuestras madrugadas
se define el verbo irreflexivo de no tenernos
se termina el siglo de las veintidós campanadas
se esfuma la oportunidad de ponernos los cuernos
se agotan las pilas del coro de las carcajadas.

Se atrasan los pasos subiendo la escalera
se almacenan las heridas para presumir
se rescatan cenizas de la papelera
se acaban los cuentos para alguien con quien dormir.

diumenge, d’abril 19, 2009

Sofía

Porque incendiamos las noches
de una ternura exquisita, de ardiente locura.
Porque tu nombre centelleando en mi pantalla
ejecutaba la versión expandida de mi sonrisa.
Porque compartimos amigos
y techo y tostadas con mermelada de fresas.
Porque ni la nicotina de mis excesos
ahuyentaba tus delicados besicos.
Porque el vino y el foie y porque tu ombligo
y porque el paseo de domingo que nunca dimos.

Porque has dormido sobre mi pecho un invierno entero
y nuestros latidos nunca han coincidido.

Porque no le pusimos nombre a nuestro exótico oasis
ahora no sé contar como volví al desierto.
Porque no nos miramos a los ojos al despertar de los incendios
ahora no sé que piensan tus pasos que se alejan de puntillas.
Porque ha sido casi tan ambiguo como hermoso
ahora me permito echarte de menos mientras me río.
Porque, al fin y al cabo, es un lujo haberte conocido
y aún podemos pasear cualquier otro domingo.

divendres, d’abril 17, 2009

I m'assec a esperar-te


Com una llarga migdiada on mai venç ni la son ni l'ànim per calçar-se i sortir al carrer.
Com un vespre escoltant la pluja d'abril regant els geranis del balcó sense una pell per escalfar-me.
Com una partida d'escacs que acaba en taules, sense peus emparrant-se per les cames.
Com un respirar fluid, insonor, inodor, indolor, sense més finalitat que preservar la vida.
Com la millor butaca en la sala d'espera del dentista, llum solar, una bona revista i res més a fer que asseure'm a esperar-te. És una estratègia pobra però és l'única que m'ha funcionat, alguna vegada, fa un quant temps... I suposo que va valdre la pena l'espera.

divendres, d’abril 10, 2009

Extraordinari

És extraordinari!
Em pregunto si haurà canviat la teva veu i la sento cada dia. Em pregunto què els ha passat a les teves rialles que ara em semblen estúpides i desmesurades. Es mesclen els instants de vida i el pit no em basta per encabir-los en una sola alenada. La teva presència és borda i coixa, tèrbola. L'aire grinyola quan intenta encaixar els corrents dels notres pulmons respirant dins de la mateixa habitació. Però alhora va degotant records de quan el teu i el meu eren el mateix bufec. Potser no us serveix a vosaltres, però a mi em relaxa pensar que és el vent qui té nostàlgia quan em mira assegut a través de la finestra.
He sabut de tu veritats que no em calien. Quan parlen del que has fet, del que fas, quan t'insulten (quan t'insulto), una part de mi et compadeix a tu i als qui encara t'envolten o es mofa de l'espectacle. Però queda un racó que s'enfonsa una mica més, un orgull que s'esmicola, una autoestima obligada a canviar de pell per culpa d'unes quantes carícies que encara té pendents.
I quan estàs d'esquena et miro el cul. I quan sues t'imagino el sexe. I quan balles t'espio el ventre, llis i pigat. I et perfilo els pits quan dus samarretes blanques. Sense cap mirament, de tant en tant, torno a desitjar estripar-te les mitges contra el mirall del rebedor i que m'agafis amb força el cul mentre, amb les dents, em baixes la bragueta. No em poso trist si deixo caure el teu nom entre els motius d'algun orgasme.
És extraordinari! Quan et veig no tinc ganes ni de saludar-te. Però quan penso en quines coses bones vas fer per mi, sempre t'imagino sense calces.

divendres, d’abril 03, 2009

No escojas sólo una parte


Ja sé que no puc competir amb la teva prosa poètica de ritme llatinoamericà (ni ho pretenc). Ni per més que a tu t'imfli la caixa de riure la mala-traducció del meu nom quan quatre beguts (no menys que tu i jo) m'aclamen. Un parell de notes cantades a to no compensen les sortides de pentagrama que colmen la meva existència...

Però, per posar-me tendre (per què no?), acaricio la santa improvització de l'exitència que ens porta a dormir torts i malament un dia de guardar.

Simplement, perquè no em calen excuses per demostrar la gratitud, perquè la nit ens abriga, perquè no ens calen perquès i estic temptant la sort de la cursileria. Simplement, perquè he passat una bona nit (un buen día) i no he pensat en ella fins que no he arribat a casa. I no he pogut dormir, com sempre em passa.



(em permeto el luxe de venjar la traducció perquè tinc família a Granada i, què collons, El Planeta també és una mica meu)

dilluns, de març 09, 2009

Me gusta cuando callo porque nunca lo hago.

No lo escribo
porque la tinta lo hace más cierto
porque impone disciplina a mis pensamientos
porque ante tu sonrisa necesito dudar
de lo que siento.
No te lo digo
porque ya te lo contó mi noche al derrumbarse
porque se diluye mi fuerza entre el hielo de los vasos
porque tu piel ya lo intuye
y prefiero tu instinto a mis palabras.
Me lo prohibo
porque aprendí a tener miedo de tu olvido
porque ya no me quedan pies para tropezar con esta piedra
porque cuanto más te alejas, cuanto más me lo prohibo
más te instalas en mi cabeza.

dissabte, de febrer 28, 2009

Perdó per la idiotesa


Idiotitza.

No calen més preludis. No cal allargar-se amb ornaments per intentar fer passar la idea per un concepte original. No estic dient res nou, no ho pretenc.

És un procés mental que frega la malaltia. Rejoveneix en el pitjor sentit de la paraula. Ens enfonsa en la més estúpida adolescència. De sobte, tots els esquemes que ens feien sentir madurs i equilibrats ens semblen collonades. Tornem a tenir ganes de demanar el que no podem tenir i no dubtem en deixar-nos endur per la rebequeria: piquem de peus a terra i plorem fins a menjar-nos els mocs si cal. No estirem de les faldilles de la mare perquè altres faldilles ens ocupen les idees. Però ens inventem el dret d'indignar-nos si els nostres desitjos no s'acompleixen. Assumim que el món sencer s'han conxorxat per prohibir-nos la felicitat abans de concedir la veritat de que els nostres desitjos poden estar equivocats. Si després de tot no tenim més remei que recuperar la fe en els vells esquemes tornem a estar centrats i lúcids i cada cop una mica més tristos.


Perdó per la idiotesa.

diumenge, de febrer 22, 2009

Laureado por defecto


Me paré unos segundos a escuchar el viento con la intención de escribir un cuento que se pasara por el forro ese rollo del lamento. Me senté y me di mi tiempo. Gocé de mi voz relajándose, escasa, pausada, como suena el murmullo cálido de los ancianos, de los sabios. Me di cuenta como en una extraña revelación, mística, con ese calorcito que sube desde el estómago hasta las sienes. De repente comprendí que hasta el pasado me estaba mintiendo. Y me emocioné por el fausto engaño. Lo que creí una pérdida irreparable resultó ser el mejor regalo que nunca he recibido.
Gracias por haberme dejado.
Dejado ser afortunado.


dilluns, de febrer 09, 2009

Poesía genética

X - Es una mujer de puta madre!
J- Pues el gen responsable de ese fenotipo debe tener altísima penetrancia.

dilluns, de gener 19, 2009

El lado gris


Había tantas opciones! Uno se da cuenta cuando tropieza con su lado gris porque no le empujaba la necesidad en el delito. Porque ni tan siquiera se trataba del deseo. El lado gris asoma a escoger la peor alternativa sin más razón que la vileza.


Había tantas y tan buenas opciones que ni 100 Nilos de ginebra servían de excusa. Podía haberse quedado quieto, casi muerto (viviendo por dentro), observándola. Sus ojos lo merecían, su sonrisa... su sonrisa fue peor que la ginebra. Podía haber hecho como cada día: gozar de su cálida compañía regocijándose a la vez de su propia virtud para valorarla más allá de la simple belleza. Gozar amablemente de la falta de necesidad, de ese fluir casi cósmico que infiere sentirse capaz de no desbordarse ante las cosas buenas. Podía haberla mirado con una leve sonrisa y decirle, con el tono justo, que se alegraba de que estuviera allí esa noche. Podía haberse olvidado de ella y perseguir las faldas chispeantes de alguna, pongamos, camarera. Podía haberla invitado a beber o a bailar o a reir (sí, eso le hubiera gustado, verla reírse, mucho). Podía haber bebido demasiado y derramarle el vaso por encima, podía haberle vomitado la cena y el rico postre de chocolate sobre sus zapatos. Incluso podía haberle susurrado obscenidades con las gafas caídas y las palabras resbalándole entre los añicos de su dignidad (curiosamente es más fácil asumir un jarrón roto que una grieta. Las grietas son amenazas.)


Se equivocó más: gris casi fucsia. Se sintió suficientemente cómodo como para permitirse bromear sin ser entendido, como para decir que le gustaría invitarla a cenar pero sin hacerlo. Se figuró una confiaza que nunca merecen las grietas como él. Se sintió tan buena persona que le pareció inecesario demostrar que lo era.


Se despertó cenizo (la vergüenza tardó un par de litros de agua en aflorar) y con una pasta extraña de palabras con sabor a tabaco bajo la lengua. En su primera flema matinal se podía leer: "Sabes? Cuando tú estás aquí, tengo ganas de ser mejor persona".

dilluns, de gener 12, 2009

Dulces señuelos


De acuerdo, me rindo. Tú ganas. Voy a dejar que me des una lección con tu risueño silencio, con esa indiferencia tan bien ensayada. Total, es domingo por la noche y mañana quiero ir a trabajar sin la pelusa del recelo pegada entre los dedos. La verdad es que prefiero que te duermas pensando que eres una gran estratega y que ganaste por fotofinish sobre la delgada línea del cabreo. Quizá tengas razón en todo lo que no has dicho. Quizá si no lo hablamos nunca habrá sucedido.

diumenge, de gener 11, 2009

Com ho diria...?

Després de tot no ha estat tan malament.
He aconseguit estimar-me prou com per a què vulguin estimar-me.
Sopars, telèfons, somriures, petons, nits...

Malgrat tot, necessito anar més enllà.
Potser és malaltís, però l'excés d'accés em desmotiva.
Necessito estimar-me tant
que no em calgui que els altres ho facin per mi.

M'adono que l'amor i la necessitat són antònims
i que necessiti que m'estimis és una paradoxa
massa complicada de resoldre si estàs al meu costat.

diumenge, de desembre 14, 2008

.. 4 horas viéndolo venir ...




La ciudad lo anunciaba exhibiendo una pereza emocional más delirante que la mía. La tarde de domingo se escurrió sin hacer mucho ruido, discretamente.



Yo: impávido. Perdiendo el tiempo. Consciente de perderlo como si fuera una forma de invertirlo.



Mientrastanto, desde mi piel hasta tus pasos, desfilan ejércitos de besos.



De dulces y tiernos besicos.

diumenge, de novembre 23, 2008

Un sábado por la noche...

Un sábado por la noche solo. Mi sofá, mi guitarra, mi cerveza, mis cigarillos (shhhh: yo no fumo).

Un sábado por la noche sin risas ni ruidos. Solo. Una especie de debate entre la vagancia y el romanticismo, un homenage a la nostalgia sin tristeza. Un ensayo de bajona sin motivos, por no tentar a la suerte: dicen que olvidarse de la pena es como llamarla a gritos... Pues me acuerdo, me acuerdo.

Un sábado por la noche en el vértice de la balanza escuchando detalladamente los alegatos del enfado y la decepción. Nunca se me dió bien diferenciarlos. Tienen buenos argumentos pero nunca presentan pruebas. Uno se acostumbra demasiado fácilmente a que le traten bien y acaba por confundir los obsequios con las obligaciones.

Punto y aparte. Sí. Cuando me enfade te lo diré (si es que cuando eso pase no te das cuenta. Aunque lo dudo). Y sí. Se que me sueltas esta subjuntiva porque aún no sabes descifrar ese estraño brillo mate que derraman mis ojos. Lo he visto en los tuyos. Dudas y haces bien. No sabes si preguntarme porque no sabes si sabré responderte. Siempre optas por la opción más económica. A menudo (y no sé porque te lo cuento) uno no sabe la respuesta a una pregunta hasta que ésta no se formula. Quizás. Quizás no existan las respuestas hasta que no se fabrican las preguntas ¿La verdad? No lo sé. Nunca me lo había preguntado.

Pero dedicar un sábado a la soledad, dedicármelo a estar conmigo, sienta bien. Ahorro metáforas sobre tiovivos y árboles y bosques.

Un sábado por la noche solo, catando el olor a ducha que rezuma el corredor, el ensayo de inminente seducción que tus gestos apenas disimulan y las palabras, escasas. Resuelves con una sonrisa que no puede evitar conmiseración (mi simulacro de tristeza parece ser bastante sólido!) y te deslizas en la noche como quien salta de alegría de puntillas por no ofender.

Un sábado por la noche solo, sólo.
Antes de que cierres la puerta me retiro a deliberar: de los cargos de decepción infundada involuntaria me declaro



CULPABLE.



PS: El delito conllevaba una pena de 48 horas de arresto domiciliaro sin fianza. Los cumplí. Soy un hombre que lucha por rehacer su vida. No me estigmaticen por mi pasado. Estoy completamente rehabilitado. De momento.


Corolario: Decepcionar debería ser un verbo reflexivo. Pero es más bien visceral.
Las personas no decepcionan, tienden a decepcionarse. Soy una persona.

dimecres, de novembre 12, 2008

cat.: Ego is me

Introduzco la clave... Cómo era? Mmmm... Ah, sí...

Me retuerzo en darme cuenta de los siglos que han pasado sin escribir nada. Me refiero a escribir por el simple placer de escribir, de contar, de masticar el sabor de su significado (para digerirlo bien será, digo). Pero siéndome sincero, nunca he sido hombre de autoimposiciones. Mi fuerza de volutad es directamente proporcional al placer que ésta proporciona (porción a porción: pro-porción!). Y padezco el clásico síndrome (soy mediocre incluso en eso) por el cual si no sufro no encuentro motivos ni ganas suficientes para sentarme aquí y escribir.

Pero hoy el motivo que me ha impulsado a teclear en vez de entregarme a otros placeres (que la soledad del piso no prohibe, más bien permite o invita), el motivo es todavía más vergonzante: La envidia! He leído un blog que frecuento, que podría ser de cualquier otro como yo (que podría estar escribiendo esto ahora mismo). Después de unos segundos de admiración (y placer) intelectual se me ha ido nublando el sentido. Sus textos son francamente buenos. Para qué más circunvalaciones? Francamente. Buenos. De ellos se desprende esa intensidad del que sufre, esa sabiduría del que ya había sufrido, antes.

Yo tuve esos arrebatos adictos al dolor a sorbitos, esas letras brotando como visceras desmenuzadas (cicatrices mostradas con cierto orgullo)... Y esta pseudo-felicidad que me invade, que etiquedo pseudo porque no la conozco, ni la entiendo, ni la juzgo, ni le pido, ni le agradezco. Sólo la dejé dormir conmigo (o con nosotros) y aceptó. Esa pseudo-felicidad que me invade me tiene literariamente zombi. Lo peor es que no echo de menos escribir pero envidio (a la par que amo: querarosoyostias!) a los que lo hacen bien y encuentran amparo en ello.

Este egoismo no me deja dormir!

dijous, d’octubre 02, 2008

A chorro...


A chorro, sin tiempo, sin el ritual pertinente y en una lengua que nunca hablamos. Por gastar el tiempo que mi motoconductor me impone y mi vagancia asiente (el autobús me cansa por la tarde). Me esperan ritmos a palmas, ensayos tímidos de música para aprendizes, como yo. Volveré al sofá a cenar una ensalada y una Voll Damm y sé que de una forma etérea echaré en falta tu mano caracoleando mi cabello. Procuraré encontrar la justa medida para no quitarle belleza ni añadirle problemas: oleré mis sábanas y dormiré desnudo.

dimecres, d’agost 06, 2008

Se quisieron

Se quisieron, así lo cuentan. Se quisieron porque el pasado es un hecho y el presente no existe. Se quisieron, así lo cuentan, porque prefieren lidiar con los matices del recuerdo que con sus propias miradas indecisas. Sus ojos no son de ese material gelatinoso que se escurre entre el odio y la indiferencia. Se quisieron, así lo cuentan, simplemente porque es más fácil decirlo así. Porque ayuda a vivir. Porque, al fin, esa es su única misión (por lúgubre que suene).
Se quisieron porque ambos temían a las llanuras y los acantilados, porque puestos a arriesgar alguna cosa, prefirieron saltar al vacío que tenderse a esperar. Se quisieron porque no conocían otra forma de tener motivos para desquererse, porque era viernes, porque era mayo, porque era de noche, porque casi llovía. Se quisieron porque sus carnes titiritaban de frío, porque se erizaban de ardor, porque sus labios habían aprendido a hacer guiños. Se quisieron porque no conocían el modo de salvar sus olores mezclándose salvajemente, porque después fue martes y otoño y tarde, también fue demasiado tarde.
Se quisieron porque se les descosían las sonrisas cuando se cabreaban, porque estaban allí en ese momento, porque les enloquecía follarse a todas horas, porque sonó esa canción (que no tenía ningún significado) (que después lo tubo) (que ya no lo tiene). Se quisieron porque no supieron hacer otra cosa, porque, pensándolo bien, no tenían ningún motivo para hacerlo. Quizá porque era complicado, quizá porque podía serlo aún más. Quizá porque sí. Quizá porque no ¿Por qué no? Se quisieron para poder contarlo o para poder guardarlo en secreto, para poder presumir o avergonzarse, añorar o arrepentirse.
Se quisieron, quizá uno más y el otro menos, uno antes y el otro después, uno a pie y el otro en bicicleta. Se quisieron más bien a golpes de pasión o plácidamente, fue sólo sexo o una amistad demasiado intensa. Agotaron sus posibilidades, dejaron cosas pendientes (polvos en el aire), cortaron a tiempo o se hicieron tanto daño que lo agotaron (y ya no les queda ni amor ni dolor, no les queda nada).
Se quisieron. Este es el dato. Se quisieron: tercera persona del plural del pretérito indefinido del verbo quisar.

divendres, de juliol 25, 2008

Finals previsibles (of course)



"El final es previsible. Los hombres disfrazan a las mujeres de gallinas y después de pasarlas por el aro se las comen en medio de un banquete nimbado de plumas."




Fragment de PREFIGURACIÓN DE LALO CURA, conte de Roberto Bolaño recollit a PUTAS ASESINAS (gentilesa d'un amic, de qualsevol altre com jo. Gracias!)

diumenge, de juliol 13, 2008

Pirulins i piruletes !!!!

Hansel i Gretel
Joan Miquel Oliver


Jo tenia una caseta, Hansel i Gretel
Ses parets de tots els colors
eren grogues i liles i de xocolates marrons
Jo tenia unes cortines, Hansel i Gretel
i na Gretel venia a sopar i volia estar amb jo
i tot això amb un esforç inhumà
Per mirar tenia uns ulls i mirava passar ets ovnis
dos mil zero dos mil un
i m'acariciava es coxis.
Per dormir tenia un cos i dormia com un somni
somniava sempre en jo
i ma deia no t'adormis.
Pirulins i piruletes, Hansel i Gretel
i sa nit ocultava ets avions
i sa lluna amb paraigües al cel despenjava neons.
Per mirar tenia uns ulls i mirava passar els ovnis
dos mil zero dos mil un
i m'acariciaba el coxis.
Per dormir tenia un cos i dormia com un somni
somniava sempre en jo
i ma deia no t'adormis...






I jo,...

Jo tenia un somriure imperdonablement oblidat
i una llista telefònica empolsada i mal humor.
Jo tenia coses que ara no tinc i l'enyorança enquistada.
Obsessions i tristeses més o menys justificades.
No puc solucionar les coses que ja estan fetes,
i cada cop crec menys en l'eficàcia de les disculpes.
Mirar enrere em fot mandra, francament!

Tansols us vull convidar a venir amb mi,
avui (i demà i l'altre...): PIRULINS I PIRULETES!!!

dilluns, de juny 09, 2008

...es bons momeeeeeeeeeeeents!


Sovint cal enganyar-se a un mateix

per poder dir les coses clares als altres.

I dir les coses clares al altres

ens pot convéncer a nosaltres mateixos.

L'alegria pot néixer d'un somriure aliè

però també del propi, sense més motius.

El cap i els peus, l'objecte i el reflex,

l'inici i el final... punts de vista!


Avui somric, perquè ahir somreia quan vaig sortir del concert d'Atelier (veí, científic, músic, amic) i ja somreia quan hi vaig arribar. Tal com havia de ser, l'inici del concert va ser el Final de Festa i l'inici de la festa va venir al final del concert:

Final de Festa

S'escalfor des primer sol de s'any

Me torna a desglaçar

M'he anat tornant un poc més raro

Des que vaig comprar aquella caravana

I me'n vaig anar a córrer món

I me deman a on encaix jo ara

Després d'haver recollit amor de tanta gent

Han tancat ses llums i anam mig gats

De retirada I pens que ja s'estiu se'n va

I haurem de partir

Sort des records. A s'hivern

Pensaré només en es bons moments.

L'Atelier


... es bons momeeeeeeeents, es bons momeeeeeeeeeents, ...

Gracis!





dimarts, de juny 03, 2008

RESpetos

Senyorita (amoldó el gesto acompañándolo con el sombrero) le presento mis respetos:













(sonriente le mostró la nada durante el tiempo necesario para que pudiera entenderlo).

divendres, de maig 23, 2008

Relats Conjunts

CAMINANT DAMUNT UN MAR DE BOIRA Caspar David Friedrich 1818
(una nova proposta de Relats Conjunts)


Aún puedo oir sus voces burlonas riéndose de mi indumentaria. No encontré nadie que entendiera que siempre que tengo una cita importante cuido mi imagen. Tampoco me importó. Me afeité, me puse esa camisa blanca que me da un aire a James Dean, me perfumé sutilmente (exagerar en el olor ahuyenta en vez de atraer. Lo excessos consiguen efectos inversos. Los extremos se tocan...). Me puse el traje de gala y un girasol en la solapa, no me puse gomina. Esta ocasión no lo requería. Intuía que le gustaría jugar con mi pelo. Me llevé mi bastón de los domingos, el que me hace sentir todo un caballero cuando paseo por la calle mayor, y andé sin más dilación. No hubiera soportado llegar tarde.
Nadie entendió dónde iba vestido así. Se rieron de mi pero no me importó. Siempre cuido mi imagen cuando tengo una cita importante. No todos los días se tiene la posibilidad de camelar a la Libertad!

diumenge, de maig 18, 2008

Máster en Biomedicina 2008


Rocco fingió admiración al escucharme. O bien me pareció su tono exagerado, aunque, siendo sincero, a él no lo conocía en absoluto y no eran ni el sitio ni el momento idóneos para emitir este tipo de juicios.

Simplemente, me divierte deducir (por no decir inventar) como son los personajes que rellenan mis días y mis noches (especialmente). Rocco era un italiano del norte, casi suizo. Estaba, como todos los demás, en Barcelona para henchir un poco más su Currículum Vitae de títulos inútiles, como hace todo buen científico. Pero, a juzgar por su castellano, tiempo hacía ya que pisaba tierras ibéricas. Rocco era especial, a nadie se le escapaba eso. Tenía la extraña virtud de ofrecer siempre una sonrisa sin parecer un completo idiota. Su tono era alegre y a la vez reflexivo, interesante. Intentando resumir: Rocco era de esas personas con quien tomar unas copas merecía realmente la pena.

El metro, a las 5 de la madrugada, se llena de poetas (entre otra gentuza despreciable). Después del vino de la cena, la leche de pantera y los gintónics apenas sudados en un local oscuro y humeante de nicotina, nos rendimos. Desandamos por error el camino correcto y subimos al vagón en dirección opuesta (“desmetramos”. También celebró Rocco este concepto. Le gustaban los juegos de palabras, como a mi). Después de corregir tanto despropósito, al fin, nos sentamos en dirección correcta (destino: Plaça Lesseps!). Me distraje recordando a Drexler insistiendo en que entrencondestinoerradosevamáslentoqueandandoapié y la conversación se puso profunda. Como dije, a las 5 de la madrugada el metro se llena de poetas: gracias al alcohol, hay personas como Rocco que muestran admiración cuando algún tipejo (como yo) se atreve a hablar del amor y suelta algo como "Amar es bonito. Pero da miedo.". Todos guardaron un segundo de silencio. Laura, pàlida, volvió a vomitar. "Qué frase tan buena! Es tuya?" Esa frase podía ser sacada de una canción de Maná (pensé) pero, en fin, era cierto: "No es mía, es una verdad cualquiera... La vida, ya se sabe...".


La chica de Oviedo matizó: "No da miedo amar, da miedo que no te amen".


Emma no dijo nada. Sólo me miraba. Supongo que es difícil hablar de amor con alguien a quien no te atreviste a besar.


Rocco sonrió de nuevo y nos callamos, por fin. Los demás pasajeros lo agradecieron.


Laura pidió pañuelos para limpiarse la boca.