República B612
diumenge, de setembre 06, 2020
Postres
dissabte, de juliol 11, 2020
De quin color...
dimecres, de juliol 08, 2020
Polvo en el aire
dimecres, de juliol 01, 2020
Galtes de vedella al vi negre
dissabte, de juny 27, 2020
Cosmos
diumenge, de juny 07, 2020
Habla del silencio...
diumenge, de maig 31, 2020
Pavlov
dimecres, de maig 20, 2020
Universos paralelos
dimarts, de juny 16, 2015
One
No sabia res. Cap de les paraules que havien dit, matisat, repetit, cridat, escopit, sanglotat, mossegat i dessagnat, cap havia pogut esvair la insultat obvietat del buit que compartien. Fins llavors l'havia consolat el silenci: el convenciment que hi ha coses que no cal dir, que no cal convocar per fer-les existir. Algunes nits havia calmat el vertigen enfonsant els llavis entre les seves cuixes, devorant el gust salat i metàl·lic del seu cony, molsut i generós. Segurament aquesta era l'única comunicació oral amb la que contaven. Segurament l'única certesa que dins d'aquell cos hi podia haver alguna resposta eren els seus gemecs, la inflamació indiscreta i exagerada dels seus orgasmes. Cal estar viu per despertar la sang d'aquesta manera, no?
Però el menjador feina olor de camamilla i ella no podia reconèixer en el reflex de la terrassa ni el record d'aquells llavis turgents i encesos ni d'aquell gust salat i metàl·lic. Quina vida podia alçar ara el seu cos arrugat i artrític? Ser jova era l'única manera que coneixia d'estar viva.
La cançó seguia sonant acompanyada del repicar de la cullereta que dissolia la sacarina de la infusió: Well it's too late, tonight, to drag the past out into the light. We're one but we're not the same. We get to carry each other. Carry each other.
divendres, de setembre 06, 2013
(sol)edad
Hizo un quiebro de sonrisa pero la tristeza le vino encima como un zarpazo, salvaje. De repente sintió que toda la delicadeza de su ritual no le hacía sentir nada. Su gozo no existía si nadie podía contemplar la escena, si ni siquiera podía contarlo a alguien. Se supo espectador de si mismo y no le pareció ridículo, ni divertido. No se puso a llorar ni se levantó para secarse.
La tristeza le vino encima como un zarpazo y le gustó. La soledad (física y literal, el silencio, la lenta viscosidad de los minutos), la soledad le vino a recordar que estaba vivo. Terminó la sonrisa que se debía. Salió del agua con ganas de enamorarse del espejo empañado del baño y de contemplarse fumando a la orilla del Elba.
divendres, d’agost 23, 2013
Blu tack
Mira'ns Jack, vam creuar mig país per fer coses grans. I suposo que, encara que ningú sabrà els nostres noms, això vam fer, coses graaaans. Des d'allà no poden veure quina cara fem ni la merda d'hamburguesa de carn de rata freda que ens han portat avui. Creus que pensaran que nosaltres 11 i aquell carallot de l'arquitecte vam aixecar aquest munt de ferralla? Potser també fotografien als pells-roges de l'altra façana, caminant descalços com bestioles. Aquestes coses fan furor entre les mestresses que prenen te amb galetes ara mateix a 800 peus sota els nostres culs. Però potser no dormirien tranquiles sabent que els seus maridets han de fer que treballen en un castell d'acer construit per salvatges que van veure l'acer per primer cop clavat al crani dels seus pares. Tens un cigarret? Aquí dalt em foto els cargolats a dues mans. Crec que sóc el culpable d'aquest cony de calitxa marronosa! Em dones foc també?
Vam creuar el país per fer coses grans, coses grans, Jack. I miran's aquí penjats en aquest refotut aparador, al costat d'aquests dos angelets que també fumen i beuen cervesa! I qui collons pot voler comprar dofins de ceràmica o una llauna de Coca-Cola que balla si piques de mans? Jack, t'asseguro que si arribo a saber que ens hauria de veure així, salto de la biga darrera teu.
(Relats Conjunts)
dimarts, de febrer 01, 2011
Com t'ho podria dir...
Necessito que em deixis. Que deixis d’estimar-me (o que diguis que has deixat de fer-ho). Que em diguis que sóc fantàstic però que la nostra vida es bifurca aquí. Que em desitgis sort. Que em brindis la teva càndida amistat i somriguis amb els ulls plens de commiseració. Que vulguis presentar-me amigues teves.
Necessito que em deixis perquè vull descriure com t’estimava. Perquè vull que sàpigues que em moro de tristesa sense tu. Que avorreixo els petons i els culs que no són teus. Que em passo els dies fent homenatges a les teves virtuts i imaginant tot el que haguéssim pogut fer junts.
Necessito que em deixis perquè vull escriure sobre tu, sobre nosaltres i quan sóc feliç no sé escriure.
dimecres, d’octubre 13, 2010
A fora plovia.
Hi ha molts motius per passar una llarga temporada sense escriure. De fet, hi ha molts motius per no començar a escriure mai. Odio profundament utilitzar les paraules com un mantra i repetir inexorablement coses amb l’esperança de fer-les reals o de creure’m que ho són. No seré jo (no amb els precedents que tinc) qui negui que les paraules fan companyia. Menys encara qui resti valor a l’eficàcia que te per inflar l’autoestima el comentari positiu d’algú sobre un text propi. No sóc un gran lector. Llegeixo poc a poc i poc (cada poc és origen i conseqüència dels altres). Malgrat això, sé que ja tot ha estat escrit. Només queden exercicis d’estil, combinacions tipogràfiques, sopes de lletres... Potser hi ha alguna llengua minoritària que no té paraules per dir amor, solitud, esmegma, gaznate o saudade. Però més enllà de les parafernàlies del llenguatge, no queden conceptes intactes.
Podria mirar de ser prosaic i dir: sócfeliç o mirar de ser poètic i dir ques’esfondrenelsedificisenvellitsdeladesgràciaalnostrepasinohihaniunavolvadepolsqueemfreguil’equilibriperquèbrotadelseupitelmeucentredegravetat,laseva,lanostraúnicamanerad’edificar. I m’agradaria molt, ho reconec, trobar la manera més bonica de descriure la nit de dissabte. M’agradaria fer una descripció magistral que et faci creure a tu que em llegeixes (si és que existeixes) que també vas ser allà. Trobar aquelles frases concises i punyents, preciosistes i contundents... Però no em cal.
No em cal perquè jo era allà i tu també. Perquè a fora plovia, perquè ha seguit plovent (i del teu pit segueix brotant el meu centre de gravetat).
dissabte, de juny 12, 2010
Kongeriket Norge (no road Nor way to see you)
Pels dos pams de terrassa oberta deixo entrar aquell airet deliciós dels matins assoleiats que acaben en nits de pluja. Em preparo un ColaCao amb dos kilos i mig de grumolls i em sento com el protagonista d'un videoclip: una cosa així com una versió barbuda, sense dutxar i en calçotets de la Natalie Imbruglia. Buscant coses que facin la teva olor sota les revistes, lluitant per no posar-me la teva roba interior (encara no sóc un fetitxista...), amunt i avall del passadís, del dret i del revés en aquest sofà que de sobte és gegantí i li sobren coixins. Nens australians es llepen els dits bruts de xocolata i coco al Karakia i com sempre m'adono que estic esmorzant a l'hora de dinar.
Imagino els teus ulls plens de grans glaceres i sols de mitja nit. Esbosso el moviment dels teus cabells a proa i comparteixo el teu somriure que em sap aquí pensant-te. T'enyoro. T'enyoro i em fascina el poder de la teva absència. No és tan simple com la manca de tu al meu costat. No s'hi assembla en res. La teva absència és una presència agressiva que m'adsorveix i em recorda persistentment tot el que no fem i podríem fer si estessis aquí.
(aaaaaiiiiiii quan tornis!!! XD)
dimarts, de maig 25, 2010
Llumetes de colors
dilluns, de febrer 15, 2010
Entre la mort i jo
dissabte, de gener 30, 2010
Qüestió de Watts
Mentrestant, el concert de Joe Crepúsculo no s'ha aturat i accepto que en el fons, malgrat em costi, suena força brillante. Una càlida sensació m'envolta (i era Bombay del dolent), com inundant-me des dels peus fins a les orelles. De sobte perdo l'interés pel càlcul exacte i em veig capaç d'intuir la solució: connecto en paral·lel (en sèrie és massa arriscat) una dotzena de centrals nuclears, de les netes, de les que no fan por. Oriento tots els molins de vent, aquells aaaaalts i blaaaancs, cap on els vents alisis i la tramuntana es posen d’acord per a ajudar-se. Amb un bon factor de protecció i unes Ray-Ban com les que portava el Magnum, forro de panells solars Mercuri sencer i allargo cable fent pont a través del turons de Venus. Tiro pedretes de colors ridículs a la mar per a què es cabregi i s’agiti, que remogui les turbines, que infli tots els nivulats, que caigui una aigada i ragin els rius avall com bandades de búfals encenent totes les hidroelèctriques (sense oblidar la de Ribes de Freser, que sempre m'ha fet gràcia). Aniré als xinos a comprar un lladre, d’aquells blancs amb interruptor de llum vermella, i un rotlle de cinta aïllant per concentrar tota l’energia en un sol fil de coure: el vector mestre, el caudal central d’electronets fent cua sota les meves ordres.
Tot en el moment concret i exacte per a ser just allà, per a què tothom pugui llegir: "Mireu-la! M’està abraçant a mi!!!" mentre ballem sota la llum epilèptica de la fletxa que ens assenyala.
diumenge, de gener 10, 2010
Eternal Sunshine of the spotless mind
dimarts, de desembre 29, 2009
Qüestió de signes.

dilluns, de desembre 21, 2009
N v q t'e d m
dissabte, de novembre 21, 2009
Mai se sap d'on pot sortir una bona frase...
dilluns, de novembre 09, 2009
LNL

And so it is
Just like you said it would be
Life goes easy on me
Most of the time
And so it is
The shorter story
No love, no glory
No hero in her sky
I can't take my eyes off of you
I can't take my eyes off you
I can't take my eyes off of you
I can't take my eyes off you
I can't take my eyes off you
I can't take my eyes...
And so it is
Just like you said it should be
We'll both forget the breeze
Most of the time
And so it is
The colder water
The blower's daughter
The pupil in denial
I can't take my eyes off of you
I can't take my eyes off you
I can't take my eyes off of you
I can't take my eyes off you
I can't take my eyes off you
I can't take my eyes...
Did I say that I loathe you?
Did I say that I want to
Leave it all behind?
I can't take my mind off of you
I can't take my mind off you
I can't take my mind off of you
I can't take my mind off you
I can't take my mind off you
I can't take my mind...
My mind...my mind...
'Til I find somebody new
dissabte, d’octubre 31, 2009
Credo
diumenge, d’octubre 18, 2009
Hi ha una primera vegada per a tot...
dijous, d’octubre 15, 2009
Mundos paralelos (Móns peraximples)
dissabte, de setembre 26, 2009
A fondo

Estic parlant del programa A Fondo que dirigia i presentava Joaquín Soler Serrano quan jo encara no havia nascut i la tecnologia imposava la moda del blanc i negre. No és la primera vegada que la programació de BTV em fa treure el barret. Fa temps vaig comentar el deliciós programa Banda Sonora. Però, a part de fer programes ben fets (paréntesi per lloar al Gran Monegal, amén!) tenen el bon gust de reemetre produccions com L'escurçó Negre, 'Allo 'Allo!, Els Joves... Vaja, totes aquelles sèries que la gent de la meva generació va desitjar que no acabessin mai.
dijous, de setembre 03, 2009
(Versión extendida)
dimarts, de juny 16, 2009
I per què?
que avui em sento trist
per veure el meu desig
rebotar en el port
com una vella barca?
I per què haig d'engolir
la desesperació
de veure els teus ulls
comprenent-me al fi
una mica massa?
Voldria haver notat
en el ritme del teu pit
una petita escletxa
que em permetés comprendre
el que jo desitjava.
Voldria haver escoltat
en el teu fil de veu
que malgrat que tot va bé
tu també, tu també...
Potser volia massa!!
Per què haig d'amagar
que avui he passat fred
al costat d'aquell cos
que abans em desitjava?
Per què haig d'explicar
si avui tot està dit
que no he sabut dormir
sense aquella l'olor
que abans m'abraçava?
Però prendré el que tinc
que mai em sembla poc
i estimaré el coixí
que mai em dóna l'esquena.
I obriré el balcó
i escoltaré el veïns
que follen com lleons
enmig de la sabana.
Entre tots aquests records
que no han volgut tornar
us odiaré el punt just
per estimar-me una mica.
I plagiaré al Serrat
en aquella cançó
que encara no m'he après
perquè fa mal saber-la.
I m'adormiré
que ja s'ha fet tard
i em perdonaré
més aviat de cop
que de mica en mica.
dissabte, d’abril 25, 2009
Desempolsant
No sé massa bé com, Urgell (o era Diputació) avall, parlant amb una persona Com qualsevol altra, vaig recordar haver-ho escrit. Era aquell temps en que l'únic blog que tenia era de paper quadriculat i m'acompanyava amunt i avall pels carrers de Dublín. Compartia un pis mal llogat a la mafia xinesa. Una dels 4 habitants d'aquell infern reformat a paradís era una paduana d'ulls verds com finestrals que l'única cosa que tenia de Serena n'era el nom. Després d'abandonar el pis, de nou al Isaacs Hostel, vaig escriure aquestes línies que ara desempolso: se pintan de rojo los miércoles lluviosos
se mecen los otoños en los que dormías
se echan en falta aquellos llantos graciosos.
Se escapan los minutos de las uñas esmaltadas
se huelen los cafés de medianoche en los infiernos
se escribe en las hojas de las flores más inspiradas
se echan los veranos a la hoguera de los inviernos
que nos calientan las manos en nuestras madrugadas
se define el verbo irreflexivo de no tenernos
se termina el siglo de las veintidós campanadas
se esfuma la oportunidad de ponernos los cuernos
se agotan las pilas del coro de las carcajadas.
Se atrasan los pasos subiendo la escalera
se almacenan las heridas para presumir
se rescatan cenizas de la papelera
diumenge, d’abril 19, 2009
Sofía

de una ternura exquisita, de ardiente locura.
Porque tu nombre centelleando en mi pantalla
ejecutaba la versión expandida de mi sonrisa.
Porque compartimos amigos
y techo y tostadas con mermelada de fresas.
Porque ni la nicotina de mis excesos
ahuyentaba tus delicados besicos.
Porque el vino y el foie y porque tu ombligo
y porque el paseo de domingo que nunca dimos.
Porque has dormido sobre mi pecho un invierno entero
y nuestros latidos nunca han coincidido.
Porque no le pusimos nombre a nuestro exótico oasis
ahora no sé contar como volví al desierto.
Porque no nos miramos a los ojos al despertar de los incendios
ahora no sé que piensan tus pasos que se alejan de puntillas.
Porque ha sido casi tan ambiguo como hermoso
ahora me permito echarte de menos mientras me río.
Porque, al fin y al cabo, es un lujo haberte conocido
y aún podemos pasear cualquier otro domingo.
divendres, d’abril 17, 2009
I m'assec a esperar-te

divendres, d’abril 10, 2009
Extraordinari
divendres, d’abril 03, 2009
No escojas sólo una parte

dilluns, de març 09, 2009
Me gusta cuando callo porque nunca lo hago.
No lo escriboporque la tinta lo hace más cierto
dissabte, de febrer 28, 2009
Perdó per la idiotesa

diumenge, de febrer 22, 2009
Laureado por defecto

dilluns, de febrer 09, 2009
Poesía genética
J- Pues el gen responsable de ese fenotipo debe tener altísima penetrancia.
dilluns, de gener 19, 2009
El lado gris

dilluns, de gener 12, 2009
Dulces señuelos

diumenge, de gener 11, 2009
Com ho diria...?
He aconseguit estimar-me prou com per a què vulguin estimar-me.
Sopars, telèfons, somriures, petons, nits...
Malgrat tot, necessito anar més enllà.
Potser és malaltís, però l'excés d'accés em desmotiva.
Necessito estimar-me tant
que no em calgui que els altres ho facin per mi.
M'adono que l'amor i la necessitat són antònims
i que necessiti que m'estimis és una paradoxa
massa complicada de resoldre si estàs al meu costat.
diumenge, de desembre 14, 2008

La ciudad lo anunciaba exhibiendo una pereza emocional más delirante que la mía. La tarde de domingo se escurrió sin hacer mucho ruido, discretamente.
Yo: impávido. Perdiendo el tiempo. Consciente de perderlo como si fuera una forma de invertirlo.
Mientrastanto, desde mi piel hasta tus pasos, desfilan ejércitos de besos.
De dulces y tiernos besicos.
diumenge, de novembre 23, 2008
Un sábado por la noche...
dimecres, de novembre 12, 2008
cat.: Ego is me

dijous, d’octubre 02, 2008
A chorro...

dilluns, de setembre 01, 2008
dimecres, d’agost 06, 2008
Se quisieron
divendres, de juliol 25, 2008
Finals previsibles (of course)

diumenge, de juliol 13, 2008
Pirulins i piruletes !!!!
Joan Miquel Oliver
Jo tenia una caseta, Hansel i Gretel
Ses parets de tots els colors
eren grogues i liles i de xocolates marrons
Jo tenia unes cortines, Hansel i Gretel
i na Gretel venia a sopar i volia estar amb jo
i tot això amb un esforç inhumà
Per mirar tenia uns ulls i mirava passar ets ovnis
dos mil zero dos mil un
i m'acariciava es coxis.
Per dormir tenia un cos i dormia com un somni
somniava sempre en jo
i ma deia no t'adormis.
Pirulins i piruletes, Hansel i Gretel
i sa nit ocultava ets avions
i sa lluna amb paraigües al cel despenjava neons.
Per mirar tenia uns ulls i mirava passar els ovnis
dos mil zero dos mil un
i m'acariciaba el coxis.
Per dormir tenia un cos i dormia com un somni
somniava sempre en jo
i ma deia no t'adormis...

I jo,...
Jo tenia un somriure imperdonablement oblidat
i una llista telefònica empolsada i mal humor.
Jo tenia coses que ara no tinc i l'enyorança enquistada.
Obsessions i tristeses més o menys justificades.
No puc solucionar les coses que ja estan fetes,
i cada cop crec menys en l'eficàcia de les disculpes.
Mirar enrere em fot mandra, francament!
Tansols us vull convidar a venir amb mi,
avui (i demà i l'altre...): PIRULINS I PIRULETES!!!
dilluns, de juny 09, 2008
...es bons momeeeeeeeeeeeents!
Sovint cal enganyar-se a un mateix
per poder dir les coses clares als altres.
I dir les coses clares al altres
ens pot convéncer a nosaltres mateixos.
L'alegria pot néixer d'un somriure aliè
però també del propi, sense més motius.
El cap i els peus, l'objecte i el reflex,
l'inici i el final... punts de vista!
Avui somric, perquè ahir somreia quan vaig sortir del concert d'Atelier (veí, científic, músic, amic) i ja somreia quan hi vaig arribar. Tal com havia de ser, l'inici del concert va ser el Final de Festa i l'inici de la festa va venir al final del concert:
S'escalfor des primer sol de s'any
Me torna a desglaçar
M'he anat tornant un poc més raro
Des que vaig comprar aquella caravana
I me'n vaig anar a córrer món
I me deman a on encaix jo ara
Després d'haver recollit amor de tanta gent
Han tancat ses llums i anam mig gats
De retirada I pens que ja s'estiu se'n va
I haurem de partir
Sort des records. A s'hivern
Pensaré només en es bons moments.
... es bons momeeeeeeeents, es bons momeeeeeeeeeents, ...
Gracis!
dimarts, de juny 03, 2008
RESpetos
(sonriente le mostró la nada durante el tiempo necesario para que pudiera entenderlo).
divendres, de maig 23, 2008
Relats Conjunts
(una nova proposta de Relats Conjunts)

diumenge, de maig 18, 2008
Máster en Biomedicina 2008

Simplemente, me divierte deducir (por no decir inventar) como son los personajes que rellenan mis días y mis noches (especialmente). Rocco era un italiano del norte, casi suizo. Estaba, como todos los demás, en Barcelona para henchir un poco más su Currículum Vitae de títulos inútiles, como hace todo buen científico. Pero, a juzgar por su castellano, tiempo hacía ya que pisaba tierras ibéricas. Rocco era especial, a nadie se le escapaba eso. Tenía la extraña virtud de ofrecer siempre una sonrisa sin parecer un completo idiota. Su tono era alegre y a la vez reflexivo, interesante. Intentando resumir: Rocco era de esas personas con quien tomar unas copas merecía realmente la pena.
El metro, a las 5 de la madrugada, se llena de poetas (entre otra gentuza despreciable). Después del vino de la cena, la leche de pantera y los gintónics apenas sudados en un local oscuro y humeante de nicotina, nos rendimos. Desandamos por error el camino correcto y subimos al vagón en dirección opuesta (“desmetramos”. También celebró Rocco este concepto. Le gustaban los juegos de palabras, como a mi). Después de corregir tanto despropósito, al fin, nos sentamos en dirección correcta (destino: Plaça Lesseps!). Me distraje recordando a Drexler insistiendo en que entrencondestinoerradosevamáslentoqueandandoapié y la conversación se puso profunda. Como dije, a las 5 de la madrugada el metro se llena de poetas: gracias al alcohol, hay personas como Rocco que muestran admiración cuando algún tipejo (como yo) se atreve a hablar del amor y suelta algo como "Amar es bonito. Pero da miedo.". Todos guardaron un segundo de silencio. Laura, pàlida, volvió a vomitar. "Qué frase tan buena! Es tuya?" Esa frase podía ser sacada de una canción de Maná (pensé) pero, en fin, era cierto: "No es mía, es una verdad cualquiera... La vida, ya se sabe...".