Encontres en la fase alcohòlica

Els ponts són un invent antic. Des que algú els va copiar de la natura han permès que les persones escurcem la distància que ens separa, que cruem abismes fins llavors insalvables i ens poguem trobar davant per davant per explicar-nos mútuament com són els trocets de terra d'on venim.

Aquest pont (de l'1 de maig) no per metafòric ha deixat de fer el seu paper. Aquesta darrera nit he tingut el gran plaer de barrejar paraules i ginebra amb la Sílvia, acabada d'aterrissar del pont aeri. Encara que crec que la proporció de la mescla no ha estat l'encertada (acotumo a pecar per excès de ginebra), l'encontre fora de l'espai cibernètic ha estat certament agradable.

Per aquest motiu m'he assegut aquí, perquè quan des d'una oficina torni a obrir aquesta finestreta, em trobi aquí, al meu planeta, fent-li l'ullet amb un grapat de lletres.

La persistència de la memòria

Cada nit torno a aquella platja. Saps que no voldria confessar-t'ho però no he après encara a callar amb la mirada, com fas tu. Revisc (vull dir que recordo haver viscut) els nostres passos per aquella platja, el vent que ens embullava els cabells i les bufandes... Les onades, les recordes? I les pedres que vam fer saltar a cops de panxa sobre el mar. Els nostres cossos es fonien i el temps se'ns escapava de les mans. Simplement, no calia res més.

Ara torno, immers entre els llençols, embriac de memòries, de nou a aquella platja. Des que tu i jo no som nosaltres el mar s'ha cansat de bressar, al sol (com a mi) no li bé de gust llevar-se. He invertit tot el patrimoni dels nostres records a una sola carta. No ha estat una decisió complicada, no he tingut més alternativa que confiar en el temps. Però sovint, com avui, m'aturo davant d'aquell arbre sec on vam besar-nos i topo amb ell. Un cop i un altre, el temps persistent, incorromput, inexorable, cruel, elàstic i feixuc. El temps, aturat, mirant-me esperant que ell passi.

Proposta de Relats conjunts

Sunny!

Doncs si, si, si. Fa sol, fa calor (que tal si ens banyem en pilotes?), surten al carrer les pells terses, les samarretes de tirants... I m'ha vingut al cap una cançó...

Sunny, yesterday my life was filled with rain.

Sunny, you smiled at me and really eased the pain.

The dark days are gone, and the bright days are here,

My sunny one shines so sincere.

Sunny one so true, I love you.

Sunny, thank you for the sunshine bouquet.

Sunny, thank you for the love you brought my way.

You gave to me your all and all.

Now I feel ten feet tall.

Sunny one so true, I love you.

Sunny, thank you for the truth you let me see.

Sunny, thank you for the facts from a to c.

My life was torn like a windblown sand,

And the rock was formed when you held my hand.

Sunny one so true, I love you.

Sunny

Sunny, thank you for the smile upon your face.

Sunny, thank you for the gleam that shows its grace.

Youre my spark of natures fire,

Youre my sweet complete desire.

Sunny one so true, I love you.

Sunny, yesterday my life was filled with rain.

Sunny, you smiled at me and really eased the pain.

The dark days are gone, and the bright days are here,

My sunny one shines so sincere.

Sunny one so true, I love you.

I love you.

I love you.

I love you.

I love you.

I love you.

I love you.

Si, si!! És Bonny M.! Cada moment té la seva música! M'haurieu de veure ballar!! :)

Certeses Meteorològiques

Sovint aquelles coses més simples se'ns escapen. Hi ha veritats que es repeteixen sempre i conformen la història de la vida, el seu mecanisme, el seu funcionament més íntim. Però no sempre som capaços d'aprendre a tenir-ho en compte.

Si, he estat mirant com plou. Fa dies que ho fa i el cel és gris. Aquest temps m'entristeix (i em posa malalt). Però remenant caixes triforadades una cançó ha vingut a fotre'm un clatellot per fer-m'ho entendre. És inclús frustant veure que un tòpic com aquest, que he sentit a dir mil vegades, pot ser tan aclaridor... Plou. I cal que plogui perquè feia massa temps que no ho feia. Però cap pluja dura per sempre. Fins i tot després del diluvi universal va tornar a sortir el sol.

Així miro la pluja ara. Com el primer pas perquè el cel passi de gris a blau. :)


(Sonant: Good Friday-Coco Rosie)

Malaltia primaveral

Potser han estat els canvis de temps (com diu ma mare) o el corrent d'aire (com diu la meva iaia). Però el fet és que després d'un llarg cap de setmana pintant les parets del pis (XD), una allau d'immigració microbiana ha poblat el meu cos. Fa uns 3 dies que rondem per casa la manta i jo. He pogut veure passar hores veient ploure, mirant la puta tele, llegint una mica (quan el mal de cap m'ho permetia) i tocant la guitarra sense cantar. Avui, per sort, ja em trobo força millor, perquè allò que trobava a faltar, aquest no-fer-res, i tanta reflexió sobre les coses de la meva vida m'estan destruint.

He descobert que, com sospitava, sóc un animal social, molt social. Necessito veure gent, parlar, discutir si cal, ... Em cal també estimar i sentir-me estimat. Ja sabeu, i qui no? Tot això aquí tancat està resultant ser complicat. Em moro de ganes de sortir!!!!! :)

Per això, com a excepció, obriré una petita escletxa a suggeriments que acolliré de molt bon grat: jordivalles69 arroba hotmail punt com.

Relats Conjunts. Ashes.

Sempre els havia agradat fer l'amor en llocs nous i estranys. Descobrir la capacitat plàstica dels seus cossos, despullar-se de roba i de normes i deixar fluir el desig i la passió. Però aquell antic refugi que hi havia bosc endins els enfollia. Sempre que trobaven un raconet de temps, especialment si el cel amenaçava pluja, es citaven allà.

Aquest va ser un d'aquells dies. El cel era ben gris i ells dos es besaven sota una manta esperant veure caure la pluja per la finestra. Però el cel no amenaçava amb aigua. Per la mateixa finestra van veure com plovien bombes sobre el seu poble. Aquells avions, sobrevolant amb aquella calma, freda i silent, van destruir tot el seu món, tota la gent que estimaven, la seva història. De vida a cendra en qüestió de minuts.

No van saber si abraçar-se més fort o córrer. Es van quedar allà, mirant. No tot el que es veu és fàcil de creure. La tremolor de l'últim esclat els va fer reaccionar. Es van vestir a mitges, apressurant-se per anar no sabien a on, i van sortir del refugi. El vent arribava carregat de mort. No van sentir ni una sola veu alçant una queixa, ni un sol crit de dolor. Ell no va poder suportar aquella imatge colpejant-li l'ànima ni el pes del seu propi cos que odiosament respirava. Ella obria els ulls amb les mans al cap perquè això havia après que es feia per lamentar-se. Però no mirava enfora, sinó endins, també, com el seu amant. Sentint el seu cor bategar, lluny d'apreciar la vida.

L'última crueltat que havien infligit aquells avions va ser deixar senceres les seves dues vides perquè el dolor les anés consumint. Lentament.