La sorra humidaLes algues despentinades
Musclos, cargols de mar.
El sol s’escampa des de l’horitzó,
per sobre del mar,
fins a escalfar-me la cara.
La salabror inundant-me els sentits,
les onades desfilant indecises,
sobre la platja, cantant
el seu himne de llibertat.
Una illa intermitent
sotmesa al ritme de la lluna,
de la marea.
Roques, herba, arbres, flors
que se m’enfilen a les orelles.
Casalots abandonats ocupats
per artistes enamorats del mar.
Paisatges fets de calma i jo,
mirant.
Intentant mesclar-me amb l’aire
però patint la inquietud
de no poder contenir tanta bellesa.
Prenent masses fotografies
per lluitar contra l’oblit.
Sabent que el temps s’escapa,
trasbalsat per la impotència
de no poder guardar-me
aquest moment a la butxaca,
de no poder sortir del meu cos
i desaparèixer en l’horitzó.
Ara, que la marea encara és baixa.
19/08/06
5 comentaris:
No sé si els instants de bellesa es guarden a la butxaca o a un altre lloc, però segur que els retenim per sempre...pot ser als cellers foscos de la memòria o... a un altre lloc.
Només de llegir-lo , ja l'he retingut.
Gràcies per comentar-me Joana! Però saps a què em refereixo? No has tingut mai aquesta sensació de trobar-te davant de tanta bellesa que et supera? Jo sí.
Jo també ;) Vols un consell?
Deixa que t'aclapari , que et sobrepassi, que t'engoleixi, diexa que tot això et passi. Així ho retindràs.
No ens vas fer cap crònica del teu viatge, però ens regales els teus records que són, fins i tot, millors.
Les cròniques em fan mandra. En un mes passen moltes coses que aniré explicant d'akesta manera: a trossets. Gràcies eva!
Publica un comentari a l'entrada