Sí sí sí sí!! Ja sé que fa molt que no escric. No és que les mans se m'hagin adormit ni que el PC s'hagi tornat a posar malalt (tot i que no ho descarto).
Darrerament em falta i a més l'estava invertint malament. Em cal dedicar més temps a mirar-me el meu melic i no el dels altres. De tant d'amor que he volgut donar no me n'ha quedat per a mi. I no penso abandonar més temps la persona que més m'importa en aquest món: JO.
Però no patiu, avui m'he adonat que he trobat el camí, té pinta de ser llarg però ja no m'espanta. Em veig capaç de gaudir del viatge i tot! Només és qüestió de temps.
Per començar: avui a l'autobús m'he atrevit a escriure 4 ratlles i en arribar a casa m'he tornat baralla amb la guitarra!!!
: )
5 comentaris:
tot plegat curiós, com ens hem d'esforçar, potser fins i tot obligar, a ser tal i com som. Per sort sempre hi ha un mirall o similars que estan disposats a donar-nos la cara, sense mitges tintes.
Sort, el camí és llarg...
estaban un dia sentados en la barra de un bar de malasaña enrique urquijo y loquillo. enrique hacia tiempo que no hablaba con ndaie, estaba sumido en una profunda depresión. Pidieron una botella de jack daniels y empezaron a beber. cuando solo quedaban un par de chupitos en la botella, enrique se giró y le preguntó a loquillo: "Si algun dia yo me voy, tu cuidaras de mi mujer y mis hijos?"
Entonces Loquillo alzó la copa y le dijo a la camarera:
"Eso, eso es rock'n'roll, nena".
anims nano, farem el camí plegats!
gràcies per ser-hi! :)
Quina emoció. Esper amb impaciència el ressorgiment de l'asteroide. Enhorabona!
Publica un comentari a l'entrada