Encara recordo la sensació de ser immortal, de no pensar ni per un instant que el temps és finit. Però després de dues o tres eternitats no sé ni intuïr com vaig passar d'aquell èter lisèrgic a aquesta realitat de copa de cava i platet de pernil.
Avui m'obsessiono amb una voracitat imprudent per totes aquelles desicions preses i no preses. De cap, una i altra vegada, contra les parets de les cases on hagués pogut viure. Els mitjons que m'hagués pogut posar. Tot allò que no estic fent mentre faig el que faig ara. La imminent i inexorable finitud de les coses bones: l'amenaça del darrer tall de pernil, de l'últim glop de cava ("Que la vida iba en serio...").
No ho amago, ho estic proclamant de fet, la meva realitat és la de qui sap que mama del privilegi i és tan egoista que voldria saber el gust d'altres mugrons. El que tem adonar-se, quan s'acabi el subministre, que no hi ha temps per saltar cap a les vides que ara ragen provocadores just davant meu.
Si, abans que el temps que em resti per desaparèixer em sembli de nou infinit, trobo el mecanisme per multiplicar-me en universos paral·lels seré Drexler segur en un d'ells. Faré vi al Priorat, a Chile, a la Provença, a les faldes de l'Etna, a Can Guix i a la Polinèsia francesa. I seré algú capaç de fer una llista inacabable de possibilitats, de vides que val la pena viure i qui les viu alhora.
Però t'ho adverteixo, si trobo el mecanisme, reservaré en cadascuna d'aquestes vides el temps i l'espai necessaris per recórrer les teves espatlles amb la punta dels dits. Per delir-me amb la caiguda lliure del teu vestidet negre, acariciant-te la pell fins als peus, amb l'acceleració que imposin les lleis del físic a cadascun dels universos...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada