Que sigui doncs el fred,
que sigui la distància.
No puc lluitar, ni vull,
contra el tedi dels teus ulls,
contra l’enyor dels teus dits.
Sé que no puc exigir
la tornada del desig
ardent dels teus sentits.
Tansols m’assec aquí
sabent-te passar enllà,
esquivant el meu cos
amb la teva mirada.
Mentre miro l’altra gent
que passa pel carrer
que també em miren
i potser em somriuen,
petits abismes creixen
entre el teu nom i el meu.
Que sigui doncs el fred,
que sigui la distància.
Pot ser aquest el camí.
Només puc caminar-lo.
que sigui la distància.
No puc lluitar, ni vull,
contra el tedi dels teus ulls,
contra l’enyor dels teus dits.
Sé que no puc exigir
la tornada del desig
ardent dels teus sentits.
Tansols m’assec aquí
sabent-te passar enllà,
esquivant el meu cos
amb la teva mirada.
Mentre miro l’altra gent
que passa pel carrer
que també em miren
i potser em somriuen,
petits abismes creixen
entre el teu nom i el meu.
Que sigui doncs el fred,
que sigui la distància.
Pot ser aquest el camí.
Només puc caminar-lo.
3 comentaris:
malenconia encomanadissa,
melangia tintada de pluja,
enyorança de color gris...
...un gris que s'entesta
a difuminar-ho tot...
No et deixis vèncer per la melangia... Acaricia el camí que camines i deixa't portar.
:)
Amèn, que sigui el gel de les rodes que sense fre ens arrossegui.
Publica un comentari a l'entrada